Suant l'estiu a Girona (III)


"Avui no, no encara. Demà
és la paraula màgica. L'acte ocorre sempre
l'endemà; avui, el trist,
només és això, i mai no arriba
a l'instant madurat. Hem ajornat l'alè."

Fa massa que encalço possibles, ombres que no acaben de materialitzar-se. És això? Es tracta de córrer rere fantasmes de desig immaterial? Amb prou feines les realitats hi poden competir. I aquí està el drama, en què les nostres veritats sempre tenen les de perdre davant el misteri, davant els desitjos més impossibles.

Suposo que la tranquil·litat es troba en la paciència i en la humilitat. Però no es contradiu això amb el vitalisme tan suat que tothom, impregnats de filosofies barates finiseculars, predica a fi d'aconseguir el karma? La contradicció encara ho fa tot més difícil. És més fàcil caure en la desesperació. I la desesperació és una passa enrera de l'odi. El revers de la paciència i la humilitat.

A Girona començo a recuperar el meu equilibri. La calor és desquiciant, les respostes se'm fan cada vegada més inassolibles, la realitat m'és cada vegada més esquerpa. Però en compte d'ensorrar-me definitivament, començo a entendre què és el més difícil de tot plegat. No gaire lluny d'aquí, on cauen bombes i mor gent en una rutina idiota que diu molt del que hem esdevingut, m'aclareixen quin és el camí fàcil i quin el difícil.

I que la dificultat és la llavor d'un viure una mica més suportable, una mica més proper a un mateix.

Comentaris