Zweig (II)


Zweig rodamón

Aquest Zweig romàntic i bohemi de la joventut es veu empès per un esperit viatger. Decideix traslladar-se a Berlín per seguir amb els seus estudis universitaris i, una vegada acabats, viatja per tot Europa (París, Brusel·les, Londres, Roma) i fins i tot arriba als Estats Units. Amb la seva facilitat per als idiomes, no té cap problema per relacionar-se amb els cercles artístics de cada ciutat i deixar-hi una colla d'amics que, més endavant, quan comenci a ser valorat pels seus èxits literaris, seran els encarregats de difondre la seva obra per totes aquestes contrades.

És en aquests anys quan Zweig comença a gestar la seva escriptura, entenent l'exercici literari com la transcripció d'una visió del món. En retornar a Àustria i instal·lar-se a Salzburg, ja té tantes vivències i una visió del món cosmopolita que el fet de posar-se a escriure no li suposa cap problema, com tampoc arribar a uns nivells de qualitat que el converteixen en poc temps en un dels autors més llegits en llengua alemanya. Simplement es deixa arrossegar pel talent narratiu que havia començat a treballar de ben jove i pren tota una sèrie de temes, motius i personatges que l'ajudin a transmetre la seva visió del món i el seu concepte de vida. Juntament amb la seva passió pels personatges desencantats, Zweih suma a la seva escriptura una profunda visió humanista del món, una comprensió pels desgraciats que s'allunya de la vulgar moral burgesa que de jove l'havia marcat: "...infaliblement mai no prenc partit a favor de l'heroi, sinó que sempre veig només la part tràgica del vençut. A les meves narracions curtes és sempre aquell que sucumbeix al destí qui m'atreu; a les biografies, la figura d'algú que té raó no en el camp real de l'èxit, sinó tan sols en el moral: Erasme i no Luter, Maria Stuart i no Isabel, Castellio i no Calví...".

Aquests anys són, sens dubte, els més intensos i madurs de tota la seva producció. Meticulós i rigurós, el seu mecanisme d'escriptura consisteix en buidar constantment el text d'elements superflus, comprimint el llenguatge a l'expressió més viva i àgil. La lectura de Zweig mai decau, no s'estanca ni s'alenteix. I tot plegat, però, sense minvar el rigor intel·lectual, sense deixar d'exigir-se ser honest i, a través d'un gran treball psicològic, s'endinsa en els motius profunds dels personatges, estudiant les seves passions, que suren per damunt d'un argument mínim.

Si la seva obra es caracteritza per alguna cosa és per la seva heterogeneïtat. A Secret candent, un nen s'enfronta per primera vegada al món dels adults i això li comporta tota una sèrie de contradiccions molt ben definides. Els ulls del germà etern és una fàbula situada a l'Orient molt abans de Buda, en què un home arriba a la mínima expressió vital en la seva obsessió perquè els seus actes no incideixin en els demés -fent seva la màxima de Pessoa que diu que "no hi ha cap acció, per petita que sigui -i com més important, més cert és això- que no fereixi una altra ànima, que no afligeixi algú, que no contingui elements dels quals, si tinguéssim cor, no ens n'haguem de penedir"-. Novel·la d'escacs és l'apassionant relat d'una partida en alta mar entre un campió cerebral i mecànic i un personatge fascinant per a qui els escacs és un món abstracte on perdre's, a vegades més real que el que coneixem com a tal. Són només tres exemples, però ben vàlids per observar aquesta variabilitat temàtica que, però, sempre respon als mateixos interessos i que es beneficien de la mateixa qualitat literària.
(Continuarà)

Comentaris