Zweig (I)


Ara que la revista Atenea és història amb homenatge pòstum i tot, recupero un article que vaig escriure fa uns mesos per al que havia de ser el número 13. Com que Lletra petita, la seva successora, neix amb una concepció diferent, li donaré l'oportunitat de la vida efímera a través del blog. En els propers posts, doncs, podreu llegir "Stefan Zweig, l'ànima dels derrotats". Espero que sigui del vostre gust.

"Si la seva obra literària és una bona mostra de la novel·la psicològica que va modernitzar la literatura europea de principis del segle XX, la seva vida és un exemple més de deriva personal tràgicament lligada a la Primera i la Segona guerres mundials. Malgrat l'èxti que en el seu moment va arribar a aconseguir en llengua alemanya i a d'altres països com França o Itàlia, avui en dia continua mig enterrat en l'oblit que li dispensà el terror nazi a causa del seu origen jueu. La recuperació de la seva memòria i de la seva obra, doncs, ha de respondre a un doble deure, un de moral i un altre d'artístic.

Ocell de joventut
Stefan Zweig neix al rovell de l'ou de la cultura i l'art europeus del segle XIX, Viena, en aquell temps encara capital de l'imperi austrohongarès. Fill d'una burgesia jueva acomodada, participativa en la vida social i cultural de la ciutat, ben aviat va connectar amb un grup de joves autors que havien de revolucionar les lletres alemanyes, tant contemporanis com pertanyents a generacions un pèl anteriors: Rainer Maria Rilke, Hugo von Hoffmannsthal, Arthur Schnitzler, Hermann Broch... Imbuït d'un cert esperit romàntic i, per què no dir-ho, bohemi, en els seus anys de joventut, Zweig mai es va considerar a si mateix un burgès, mai va adaptar-se totalment a les comoditats de la moral del seu estament social. Al contrari, sempre va demostrar un profund interès pels personatges perdedors, els apassionats, aquells que juguen les cartes de la seva vida al tot o res, que sempre es mouen a contracorrent, empesos per una clarividència que es convertirà en la seva perdició. L'amor irracional a Carta d'amor d'una dona enamorada, el vici del joc a Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, els escacs a Novel·la d'escacs, les conviccions morals a Els ulls del germà etern... El gran encert de Zweig és que mai jutja als seus personatges, mai sobresurt la moral burgesa entre els seus escrits. Amic de Freud, apassionat de la psicoanàlisi, el que proposa l'austríac és fer-ne un retrat psicològic, d'aquests personatges, el més profund i complet possible. Amb els anys, Zweig es va convertir en una persona d'una agudesa profunda, capaç d'analitzar no només l'ànima de les persones, transmetre'ns-la amb les paraules precises, sinó també l'ànima d'una època i d'un període històric, com demostra el seu excel·lent recull de memòries El món d'ahir (memòries d'un europeu), de lectura inexcusable per fer-se una idea del Zweig persona i, encara més, per trobar les raons que van abocar la civilització europea a la guerra.
Anys abans, però, el jove Zweig no sembla gaire procliu a iniciar una carrera narrativa. De fet, és el periodisme literari qui obre les seves ales d'escriptor, juntament amb la poesia, permetent-li d'iniciar una vida de nòmade abans d'establir-se a Àustria amb l'objectiu d'encetar una producció pròpia."
(Continuarà)

Comentaris

  1. És un dels meus escriptors preferits i les seves memòries, com tota la seva obra literària, m'acompanyen i m'acompanyaran tota la vida.
    Sort en tenim del Jaume Vallcorba que ens l'edita tan bé en la nostra llengua.

    ResponElimina
  2. Jo el vaig conèixer per casualitat entre un munt de llibres. Ni tan sols havia sentit parlar d'ell, jo tenia uns 15 anys. bé, vaig tenir entre les meves mans més de 20 llibres, i vaig escollir" embriaguez de la metamorfosis" i el vaig llegir d'un cop i ja han passat uns 15 anys, i encara m'en recordo de molts detalls.Lògicament, vaig quedar tan encantat que m'he llegit molts més del gran Zweig¡¡¡

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada