Zweig (i III)

La guerra

"Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó. Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l'ideal comú de vida." Però la guerra va arribar, i amb ella els anys més convulsos de la seva vida. Si bé en el període d'entreguerres, del 1919 al 1939, Zweig segueix publicant amb una regularitat i una intensitat irrefrenables, l'arribada al poder de Hitler i la persecució antisemita acaben per minar la seva confiança en el món i en la civilització. Un home culte, humanitari, cosmopolita i pacífic com Zweig es veu no només derrotat per la seva condició jueva, que fins llavors no havia influït per res en la seva vida, també arrossegat per la monstruositat del temps que li ha tocat viure. Sensible a qualsevol canvi històric, Zweig interioritza el sentiment col·lectiu i es veu incapaç d'imaginar-se un món sense el nazisme un cop acabi la guerra. Som a l'any 1944, quan els aliats semblen abocats a la derrota, i un Zweig profundament deprimit salpa en vaixell cap el Brasil, acompanyat de la seva esposa. No hi arribaran; en plena travessia, tots dos enamorats s'enverinaran, reposant al llit del seu camarot enllaçats amb el rictus de la mort que han fet sobrevenir a la vegada. La mort de Zweig és el símbol de la mort d'un temps molt determinat, de la burgesia culta que basava la seva filosofia en la racionalitat i la sensibilitat, que tant li costarà de recuperar a Europa passada la guerra. Com va escriure Calvino, després de les atrocitats viscudes hom no es veurà capaç d'escriure ni un sol vers. Suposo que Zweig es va veure incapaç no només d'escriure, sinó de viure en un món tan terrible. Per sort, de tota aquella foscor encara podem recuperar uns llibres valuosos que ens transmetin els valors de les il·lusions d'una època ja extingida.

Comentaris