Werther


"Si em preguntes com són la gent d'aquí et diré que com a tot arreu. És una constant de l'espècie humana. La majoria inverteixen el temps a treballar per sobreviure i el poc lleure que els queda els crea tanta angoixa, que es busquen qualsevol recurs per perdre'l."

Suposo que el Goethe de Les afinitats electives era un escriptor més madur i estilitzat que el dels començaments. El vaig llegir fa uns anys i em va agradar molt, però la connexió de l'obra amb l'sturm und drang romàntic no era gaire evident. Werther, però, ja és tota una altra cosa. L'obris per on l'obris, les paraules acadèmiques sobre història de la literatura hi ressonen magnificades: la impossibilitat d'imposar la voluntat en un món que no entén els esperits sensibles, la contemplació de la natura que actua com a reflex dels estats d'ànim, la comprensió pels més desfavorits, la inutilitat del llenguatge per explicar l'inefable...

Tot i que, pragmàtics com hem esdevingut després d'un segle atroç, en ocasions pugui semblar ingènua i melodramàtica, el pols de Goethe es tensa en la darrera part de l'obra elaborant una culminació excel·lent, transmetent tota la tragèdia, l'angoixa i l'agonia del pobre Werther. La teranyina de sentiments negatius, de pensaments frustrants que constitueixen la seva vida interior gairebé es pot tocar, enganxifosa i insalvable.

I després de llegir el Werther, una reflexió personal: és possible que el Romanticisme fos una mena de precedent freudià, d'estudi dels transtorns psicològics (bàsicament la depressió) sense ser-ne gaire conscient, com una mena de ciència pre-mèdica nascuda en l'àmbit literari?

Comentaris

  1. des d'aleshores sembla que per escriure hagis de ser molt desgraciat ( o semblar-ho)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada