A propòsit d'Auster: la relativitat dels premis


Que sí, que Paul Auster m'agrada molt. Que té quatre novel·les que passaran a la història literària (Trilogia de Nova York, El palau de la lluna, Leviathan i La música de l'atzar). Que sí, que fa més de deu anys que el segueixo. Però... Què voleu que us digui? El Príncep d'Astúries quan els darrers anys no és ni una ombra de l'escriptor rupturista i postmodern que va arribar a ser?

Llegir molta literatura, i de la bona, ajuda a guanyar perspectiva. En els més de deu anys citats no només he viscut el recorregut de la seva obra, també he eixamplat els meus horitzons. Joyce, Faulkner, Kafka, Goethe, Zweig... Suposo que per a algú que llegeix només literatura postmoderna (casos del Tòquio Blues i tot plegat, no em pregunteu per què però cada dia suporto menys aquesta literatura que navega entre l'art i el gran públic) Auster esdevé un dels tòtems. També per a mi durant molts anys. Fins que he vist que el rupturisme i el risc també s'estil·laven en altres èpoques que no cal oblidar. Sisplau, no tanquem pàgines només perquè pertanyen a gent que va viure fa vuitanta anys. De veritat us creieu que l'home del segle XXI té una sensibilitat diferent a la dels nostres avis? Serem tan innocents de creure en la redempció de l'ésser humà?

Una altra cosa és aquest premi, un autèntic desastre que només premia segons bufa el vent. Sempre a destemps, sense el do de l'oportunitat. El cas d'Auster és el mateix que el de Woody Allen. Que sí, que l'autor de Manhattan ha esdevingut un referent del cinema mundial, que jo vaig ser un dels pocs defensors de la seva darrera pel·lícula... Però el nucli de la seva obra artística més estimulant es troba des de mitjans dels 70s fins a mitjans dels 90s. La meva queixa (si és que ho podem considerar com a tal) és aquesta mena de retard que pateixen els premis, diguem-ne, prestigiosos. I d'aquesta manera s'obvien els autors de més volada, però més joves, que produeixen quan es premien els mestres en els seus moments de davallada.

Comentaris

  1. Que la borbonalla vulgui premiar ara Paul Auster no ens hauria de fer ni fred ni calor. Aquests sempre van tard amb tot i no hi ha qui se'ls tregui de sobre...

    El meu germà sempre em diu (em deia) que llegeixi Auster, "en anglès o en català", ja que s'explica a la perfecció.

    El tinc a la pila dels "autors per llegir".

    I acabo tornant amb la reflexió dels premis: els premis de tota mena haurien de servir per donar a conèixer autors novells, propagar-los, facilitar-los un trampolí. O per premiar la trajectòria d'un gran autor. El cas de la borbonalla em sembla que tira més pel "ara-està-de-moda-i-s'ha-de- premiar". Autobombo, vaja, pensen més amb ells que amb l'autor que premien. Prou falta li fa a la borbonalla.

    Salut i llibres.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada