Nacho Vegas


Rarament parlo al llunÀtic de música. La singularitat dels artistes que segueixo fa que no tingui gaires ocasions de parlar-ne. Detesto la música comercial, aquesta que crea hits cada setmana per mantenir plenes les llistes d’actualitat.

Si el panorama internacional és trist, el panorama espanyol és de pena. No acostumo a escoltar res en català (malgrat que aplaudeixo les cançons agredolces d’ Els Pets o Antònia Font sobre histories de la vida normal), menys encara en espanyol. Benjamin Biolay, Chet Baker, Radiohead, Bjork, Billie Holliday, Massive Attack, Portishead o Sígur Rós utilitzen el francès, anglès i islandès. Però en la seva música hi trobo uns universos creatius fascinants.

Excepció dins les excepcions, un dia vaig descobrir un asturià anomenat Nacho Vegas, un personatge impossible dins el lamentable panorama espanyol. Amo i senyor d’un món personal que destil·la a través de les seves originals lletres, històries de perdedors, autèntics relats de realisme brut.

Deutor de tòtems musicals com Tom Waits, Bob Dylan o Lou Reed, es nota que Vegas ha llegit molt (sobretot autors com Bukowski o Carver), per les temàtiques que fa servir. Acaba de publicar Desaparezca aquí, però el 2004 va publicar un fantàstic àlbum doble anomenat Cajas de música difíciles de parar. Un catàleg malsà i insalubre de personatges maleïts pel seu passat (Maldición), rosegats per l’alcohol i la culpabilitat (En la sed mortal), dones maltractades que es defensen (Por culpa de la humedad), històries de desamor tortuós (Monomanía), drogues (En el jardín de la duermevela)... Tot sense “sabinejar” amb aquell casticisme farragós o sense l’etiqueta dogmàtica dels cantautors compromesos. Ell només relata la cara fosca i desagradable de la vida, els inferns personals que s’amaguen darrere d’aquesta obsessió de l’esclatant mediterranisme.

Comentaris