"El brogit i la fúria"



Els darrers dies m'he submergit en la teranyina literària de William Faulkner i El brogit i la fúria, en una traducció de Jordi Arbonès desesperantment farcida d'errors ortogràfics i d'impressió. Sé distingir la premeditació de Faulkner amb els seus recursos literaris (monòleg interior) dels errors com el següent:

"Llurs veus s'enfilaven pel turó, i les tres canyes gràcils com fils equilibrats de foc rabent. Em vam saludar en passar, sense aturar-se."

Canvis de temps verbals, accents desapareguts, articles sense apostrofar... Això em recorda que, fa pocs dies, una correctora d'estil m'explicava que La Campana no tenen a ningú per a les correccions i que a causa d'això Pandora al Congo de Sànchez-Piñol està farcida d'errors ortogràfics. Un argument més per a qui critica el món editorial per primar el negoci per damunt de la literatura i la qualitat (ja no diguem la literatura de qualitat). Observació: la traducció d'Arbonès data del 1984. Desconec si des de llavors n'ha sortit una edició revisada. Què passa amb el fons de catàleg de les grans editorials?

Doncs bé. L'obra de Faulkner és tot un repte intel·lectiu, una brillant demostració de risc literari reeixit. L'argument, com passa en aquests casos, és el de menys: la decadència d'una important família del sud dels Estats Units, els Compson, amb el rerefons dels problemes racials i la situació del jove país a començaments del segle XX.

Per fer-ho, el premi Nobel defragmenta el temps narratiu entre el present del 1928 i diferents moments significatius del passat. Si és que podem establir un present i un passat al llarg de la simultanejada narració. L'obsessió de Gerald Compson pel temps i pel rellotge espatllat del seu pare n'és un símbol ben clar. A més, la narració corre a càrrec de tres germans Compson, ben diferents entre si. En el cas de Gerald, el més complex emocionalment i intel·lectivament, bona part de la narració s'interioritza en un monòleg que recorda directament James Joyce. Benjamin, deficient físic, només ens pot transmetre intuïcions del que passa al seu voltant. Jason és un home frustrat que traspua cinisme i ajuda a lligar diferents caps de la història.

El resultat és una obra complexa i excepcional, una teranyina literària que pot arrossegar al lector cap aquesta terra àrida i desgastada del sud, on els individus, superats per les seves mancances (intel·lectives o afectives), adopten uns rols ben destructius. La mirada de Faulkner sobre el món que va conèixer no té pietat, retrata la cara fosca d'aquest país tan jove i tan contradictori que és Estats Units.

Comentaris

  1. Ja feia temps que entrava al teu blog però encara no t'havia fet cap comentari. No res, dir-te que m'agrada moltíssim.
    Enguany he estudiat una assignatura que es deia "Novel·la catalana del 39 al 68" i ha sigut inevitable la referència a la Generació Perduda nord-americana. A banda, també he estudiat narratologia. I sí, tens moltíssima raó. És molt complicat traduir les tècniques narratives, no sols el monòleg interior, sinó també el monòleg narrativitzat o estil indirecte. Una pena perquè molta gent se'n va a les traduccions en castellà per evitar això que t'ha passat a tu. A veure si van reciclant els grans clàssics i podem accedir-hi en català de qualitat. Salutacions.
    Òscar

    ResponElimina
  2. Anònim2:23 p. m.

    Per cert, acabe de descobrir açò, per si t'interessa:

    - Autor: Faulkner, William (1897-1962)
    - Arbonès, Jordi , tr.

    - El soroll i la fúria
    - Edicions Proa, S.A. , 03/2002

    ResponElimina
  3. Òscar,

    moltíssimes gràcies per passar-te pel llunÀtic tan sovint com em comentes. Et responc aquí perquè no deixes cap adreça de correu ni veig que disposis de web. Pel que veig, ets dels de la meva corda, que es dedica a estudiar literatura. Agraeixo, doncs, que tenint tant recent aquestes assignatures, els teus coneixements et serveixin per comprovar si tinc raó o no. Quina raó tens, amb això de les traduccions! Però encara n'he hagut de sentir de pitjors, com que no llegeixen traduït en català perquè "sona malament" o perquè "des de sempre he llegit aquest/a autor/a en castellà". Increïble.
    Gràcies per la referència. La miraré per veure si es tracta d'una edició revisada o simplement l'han reimprès amb cobertes noves.

    ResponElimina
  4. Anònim8:02 p. m.

    Gerald? Que no sigui Quentin.

    ResponElimina
  5. Quina ironia...! Jo, parlant dels errors de traducció, i tinc aquest lapsus... Si és que a la llarga, exercir la crítica ens exposa a una mena de pèndol que tard o d'hora ens retorna amb més força... En tot cas, gràcies per l'observació. He trobat d'altres errors, en aquest cas ortogràfics, i veient que es tracta d'un text del 2006, espero que els anys hagin millorat els meus escrits... De fet, cada cop sóc més neuròticament primmirat, i per això la tardança en publicar...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada