L'art de les paraules justes


Els poetes joves i els mals poetes compartim una dèria per la lexicalització forçada de la nostra poesia (trieu en quin grup posar-me, que m’és igual). Cultismes, hipèrbatons, epítets... La llengua es desnaturalitza, es fa menys visible allò més important. En algun moment o altre, en moments de baixa intensitat educativa, a tots ens han dit allò que “la poesia és una manera més bonica de dir les coses”... Però vaja...

Des de fa un temps, però, m’espanto de la meva creixent aversió a la literatura il·legible. Curiós, tal i com he estat educat en el món de la filologia. Al començament t’hi esforces, abnegadament; creus amb tota sinceritat que el problema és teu, que t’estàs perdent alguna cosa perquè no dónes per a més, perquè els teus gambals s’esforcen inútilment per arribar allà on la paciència d’un lector amb dos dits de front ni es plantejaria arribar. I tot perquè n’has llegit una crítica elogiosa, perquè les tendències o els estàndards ens diuen què hem de llegir, per simple voluntat de transcendir intel·lectualment. I no.

Aquests dies treuen el cap entre les pàgines que fullejo les veus d'Espriu, de Jordi Pàmias, de Szymborska. Oh, la polonesa, em té des de fa un any absort amb els seus versos. És com si se't despleguessin de cop dues, tres, quatre, cinc dimensions de comprensió: res d'eriçons punxeguts amb cor de mantega fosa.

Comentaris

  1. Tens raó.
    A vegades oblidem que si no en traiem el suc de les paraules pot ser perquè estiguin mal llegides, però també poden estar mal escrites.
    Això és bidireccional.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada