Junceda i Sampere


Esclatant tarda de prtimavera a Barcelona. He quedat amb en Xavier Salomó, amic de fa anys i panys, il·lustrador a qui han reconegut amb un dels premis Junceda d'enguany. Un reconeixement als millors il·lustradors que treballen a Catalunya i a Espanya. Mereixidíssim. No em canso de dir a tothom que els meus amics són una colla d'artistes.

Passegem pel Portal de l'Àngel. Falten encara dues hores abans de reunir-nos amb la Txell, la seva dona, i enfilar cap el FAD, on se celebrarà l'acte d'entrega. La terrassa del Cercle Artístic Barcelonès ens crida l'atenció. No ens equivoquem: passem tota una hora contemplant des d'una tribuna privilegiada la maregassa de gent que discorre i els qui s'han aplegat a escoltar les excel·lències d'una mena de Ben Harper rodamón. Mentrestant buidem cafès i infusions, discutim i xerrotegem sobre música, llibres, creació...

Més tard xafardegem llibreries. Ensopego amb el novíssim poemari d'en Màrius Sampere, Ens trobarem a fora. Obro a l'atzar i em regala la saviesa d'una veu irrefutable:

Si penso
podria ser
no existir: quan penses
lliris, l'ocell, un camí o la suor
sense camins, ja no ets presència. Ets
el poder nou, el que no
et circula per dins, sinó
per fora
o bèstia paràsita, el monstre enamorat
de la idea fixa.

Pensar!, fer via
cap al fons del més immediat
inabastable: algunes coses
que no són de debò, les claus, l'encens,
un grapat de foc, un minut de silenci, les ulleres.

A en Xavier li entreguen un preciós elefant amb la trompa en forma de llapis, obra de la Meritxell Duran. Gallardo o Cifré són altres dels guardonats. M'alegro per ell, per la feina ben feta, perquè la passió per l'art també ha d'obtenir els seus fruits. El millor, però, l'obtingut una tarda de primavera: hi hagi premis o no, veure que pots dedicar temps al que més t'agrada, que potser ja no ets tan jove però que et queda corda per estona, que la beutat d'un món massa sorollós es pot trobar en instants de compartir xerrera i pensament amb un amic.

Massa sovint veig el món amb els ulls apassionats i tremendistes d'un Werther qualsevol. Avui, però ha estat d'aquells dies en què pren sentit una frase del pròleg del nou poemari d'en Màrius Sampere: "I és que la vida, tot tendint a la felicitat -el plaer- i a l'eternitat -la negació del límit-, es mortifica. (...) Ja podem explicar-nos el Mal. (...) En el benentès, però, que el Mal és bo perquè referma el Bé i perquè s'acaba. I els "cinc extrems" ho ratifiquen."

Comentaris

  1. Madox, jo també puc dir que els meus amics són uns artistes. Alguns ja són dalt de l'avió; d'altres encara han de facturar o són a l'autopista, pensant que arribaran tard, que perdran el vol. I no és cert, això, mai.

    Deivis, Marc, Anselm, merci per acompanyar-nos.

    ResponElimina
  2. Anònim5:28 p. m.

    Gràcies de debó, maco, t'ho reitero. I a l'Anselm i al Marc, una fortíssima abraçada...
    Realment, va ser una tarda màgica, acompanyat de la meva estimada i dels meus amics-artistes de sempre, dels amics de debó...

    Xavier

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada