"Els insignificants"















No som tan importants.
I, malgrat tot, l'èpica dels mots segueix escandint promeses en forma d'anhels perfectes, de transcendències ínfimes, d'egolatries esclatants.

No som tan importants.
Però seguim fent cabòries de la magnificència, encara que neixi de la fragilitat d'un vers nou. Com l'espurna que fa degotar l'avern d'alguns estius.

En va cerquem gegants.
Cavalquen damunt les planúries de ruquesa i ferestat, en pos de significants ambivalents, or lexicalitzat, pensaments efervescents. I no ens adonem que, mentre el riu perleja a la claror de la lluna, el fons s'embroma d'angúnies.

En va cerquem gegants.
Del cel davallen paraules vives que ens summeixen en estats egotistes. I en el lirisme sacre ens amparem per alçar Gòlems amb peus de fang. Seran el sarcasme i la despulla la resposta?

El no-res s'ensenyoreja.
Cadascú es deixa cremar pel foc de la resposta amb els vestits que més l'engalanen. Tot per fer perviure ànsia, frustració i fracàs com a parts nostres. Com una saba que recorre un cos amagat darrere nostre, rere el tou de carn que ens mostra a la llum de les enganyifes, de les màscares, dels monstres.

M'atreveixo a dir que, de tan insignificants que ens hem tornat, tenim menys gruix que l'ànima de la pàgina en blanc que marca els límits circumspectes.

Comentaris