"Els estiuejants" de Gorki


La burgesia i el proletariat van convertir-se durant el segle passat en el motor dels fets històrics més rellevants a través del feixisme i del comunisme, dues formes oposades però a la vegada properes d’entendre l’organització política i social de forma dictatorial. El militarisme, el totalitarisme i el populisme eren les seves armes. A Rússia, el fenomen va anar acompanyat d’una important presa de consciència dels intel·lectuals en el moment més brillant de les lletres russes que donarien noms de la talla de Tolstoi, Dostoievski, o el mateix Maksim Gorki de qui avui parlem. El Teatre Lliure ha posat en dansa una actualització, a nivell de posada en escena, del seu text “Els estiuejants”.

Gorki i les seves obres són el fruit de la Revolució Russa, el fruit d'un temps i d'un lloc determinats. Fem l’esforç, però, de treure-li tot aquest pes ideològicopolític i mirem-nos “Els estiuejants” en clau humana i des del nostre segle XXI: continuem refugiant-nos en les nostres petites misèries diàries mentre a la resta del món milions de gent humil segueix patint fam, guerres, maltractaments...

Tampoc es tracta de simplificar tant, però en el fons l’obra teatral de Gorki apel·la a la nostra consciència. I des d’aquí desplega una interessant reflexió existencial, sobretot en la part central, quan els personatges, una colla de burgesos avorrits en les seves vacances d’estiu, organitzen una festa nocturna a casa del Serguei (David Selvas) i la Bàrbara (Àurea Màrquez), els personatges al voltant dels quals gira tota la trama. El desenllaç, és clar, ha de ser tràgic, encara que aquesta tragèdia sigui tan insignificant com les vides petitburgeses que Gorki retrata. L’estiu passa i la hipocresia amb què viuen tots plegats acaba esclatant, deixant a l’aire totes les misèries morals.

Tanmateix, el llunÀtic, per molt d'esquerres que es consideri, es lamenta de la càrrega ideològica (sobretot venint d'una dictadura com el comunisme) que malmet amb la seva barreja d'innocència i pamfletisme els millors moments que surten de la ploma de l'escriptor rus. Els personatges complexos i contradictoris s'alineen al costat d'altres més simplificats. L'heroi positiu mateix, aquell personatge burgès que condensa les millors aptituds de l'heroi revolucionari, conscient que les seves dificultats no són res si mira al seu voltant més enllà del propi melic i intenta actuar en conseqüència.

Siguem positius, però, i extreiem-ne la part del lleó, tant pel que fa a la literatura com al component ideològic. Ja va bé que de tant en tant ens sacsegin una mica treient-nos del damunt la mandra de la consciència i veiem que les accions poden ser enormes, petites o inapreciables, però que sempre seran més positives que la inacció, que el lament estèril, que la conversa infecunda.

Comentaris