Irving & companyia


No sé on vaig llegir que Una dona difícil era la millor novel·la de John Irving. Fa uns dies que estic xuclat per la seva narrativa melodramàtica sense treva i carregada de mala llet. Em sembla molt brillant la primera part, on se’ns explica el naufragi durant l’estiu del 58 d’un matrimoni marcat per una tragèdia del passat. El retrat de la galeria de personatges i la manera com orquestra tot allò que vol dir, afavorit per un ritme àgil, el converteix en una de les millors històries que he llegit darrerament. Malgrat els tòpics res sembla forçat, els personatges es mouen en una constant contradicció que ens els apropa i allunya a parts iguals.

Tot i així, la narrativa nordamericana em segueix carregant per culpa d’una sèrie de tics habituals. D’una novel·la mediocre, Martin Bauman, d’un tal David Leavitt, vaig extreure els millors coneixements sobre el que entenen que han de tenir en compte per treballar el gènere. Des de la vivència personal, des de la memòria, la narrativa nordamericana juga a l’evocació, a la reflexió en veu alta del passat. Ja sabem que l’escriptura neix del fang en què sovint ens entollem. Però per a donar cos als personatges necessiten el poliedre, l’acumulació de dades, l’ofec del lector en el riu de les seves vides. Sembla que les persones hàgim de pesar perquè ens en fem una idea de com som. Em sembla que aquí s’erren. Potser la insinuació sigui un millor recurs, en la meva modesta opinió.

Irving necessita explicar com són els llibres de tots els personatges que hi surten. Ted Cole, Ed O’Hare, Ruth Cole... Tots ells escriuen. Que la novel·la parli d’escriptors m’agrada, però que hàgim de conèixer els arguments del que escriuen, les crítiques que van rebre, les teoritzacions que se’n van fer... No ho sé, ho trobo massa balder. Al llibre li sobren pàgines.Els nordamericans han de fer novel·lots, llibrots gruixuts que vessin d’informació al voltant dels personatges. És el que li passava a Jonathan Franzen en l’excel·lent Les correccions. A Jóvenes prodigiosos, la novel·la de Michael Chabon (després pel·lícula amb Michael Douglas), Grady Tripp no trobava final per a un llibre que depassava.... les 2000 pàgines! El bloqueig literari, però com si fos una vaga a la japonesa.

Comentaris

  1. Hola
    Compartint biblioteca..
    jo tinc la sensació que John Irving és un escriptor molt irregular. Vaig llegir La tercera mà, i no em va entusiasmar gens, però anys més tard vaig llegir The world according to garp i la vaig trobar espectacular.
    O sigui que dubto. No sé si és un escriptor irregular o és que La tercera mà -en castellà el vaig llegir- és una obra desafortunada.. En general en tinc bona opinió, però és que..
    En fi, em preguntava si en tenies alguna opinió d'aquests dos?

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. avera, és La quarta mà, no la tercera. :)

    I per cert, un post excel•lent.

    ResponElimina
  3. El que més em va sorprendre, ara fa uns mesos, és la publicacio del conte "El sorollque fa algú quan no vol fer soroll" el conte que explica als seus fills el protagonista masculi d'una dona difícil.

    ResponElimina
  4. reconeix que de "una dona difícil" només se'n salva el primer capítol, molt brillant, això sí, tan brillant com desastrosa la continuació de la novel·la

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada