"Truman Capote": l'enutjós retrat de l'artista irreverent


Vagi per davant que la pel·lícula de Bennet Miller i el retrat que en fa Philip Seymour Hoffman em van semblar molt bons, molt més del que la crítica m’havia fet esperar. Però resulta inquietant, si no enutjós, que hagin triat novament la figura d’un literat tangencial: cínic, homosexual, alcohòlic... Capote és la nova figura de la bohèmia artística en el món del cinema, reformulada en el personatge que va arribar a crear-se i en els límits que va traspassar amb l’escriptura d’A sang freda i la insana relació amb Percy Smith.

El cinema tendeix a escollir arguments que cridin l’atenció de l’espectador per damunt de la mitjana de grisors dominants, confonent interès amb espectacle, folletí i vides de sants (ja sabeu, caiguda i redempció). No en són alienes les produccions independents, que furguen una i altra vegada en personatges al límit, que aporten una visió colorista de la vida i l’art, per més al límit que siguin. Només cal repassar els protagonistes d’alguns biopics: Van Gogh, Charlie Parker, Virginia Woolf, Oscar Wilde...

No crec que Fernando Pessoa, per molt gran que sigui, passejant entotsolat pels carrers de Lisboa que el duen al despatx on encetar l’enfadosa feina de tots els dies del món, donés per a res més que un curtmetratge, seguint aquest patró.

Però això provoca que el públic menys avesat a les arts hi vegi una imatge distorsionada de l’escriptor, el músic o el pintor. I els qui exerceixen la seva tasca en el major dels anonimats, convençuts que la seva carn literària no és material d’exposició pública, i menys la pròpia carn? Un exemple en són els intel·lectuals catalans. La majoria dels nostres grans noms del passat esdevenen pobres diables amb vides normals i corrents, ratllant la subsistència; l’altra part són burgesos aposentats de vides regulars i satisfactòries d’on extreien, de tant en tant, temps per pulir el seu talent.

D’anys ençà, Enrique Vila-Matas viu obsedit amb els escriptors Bartleby, personatges anònims amb la mateixa facilitat per escriure que per deixar-ho de fer. Robert Walser, per exemple, va acabar desapareixent completament de la vida pública, fins a l’extrem més desquiciant. En el fons, l’home passa i amb molta sort deixarà un bon munt de pàgines per rellegir. El que menys l’interessa al cinema i el que més valor hauria de tenir per a nosaltres.

Comentaris

  1. cert. ben cert.
    però una cosa és espectacle i altra literatura.
    ningú hauria de prentrendre que anessin de la maneta.

    ResponElimina
  2. Ei! Gracies per passar-te pel blog!

    Dius que hi ha molt curro? I això que no he posat el procés de color, allò si que es una matada...;P

    ResponElimina
  3. Quanta raó que tens!

    ResponElimina
  4. Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant que la teva obra, has vençut. Cal escriviure, protagonitzar la ficció que t'arrossega riu avall, enfilar lletres per a deixar testimoni de què vas ser un humà excepcional...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada