L'impronunciable Josef Skvorecký


La literatura dels mal anomenats (per a Kundera) països de l'Est m'està donant bones sorpreses els darrers temps. Sebald, Zagajewski, Szymborska, el mateix Kundera... Pàlid com sóc i amb un posat melangiós d'humor corsecat per massa fred i autocompassió, qualsevol diria que he descobert les meves vertaderes arrels, si no fos que per part de pare tomben més cap al sud del que es podria imaginar.
Qui és Josef Skvorecký? Fins fa quatre dies, per a mi un més dels noms impronunciables d’aquelles terres orientals. Txec, desencantat dels règims totalitaris (en l’extinta Txecoslovàquia va viure primer sota ocupació alemanya durant la Segona guerra mundial, després sota el règim comunista dut pels soviètics), gran amant del Jazz, la seva escriptura és una riuada imparable de subordinacions i acumulació de pensaments. Perseguint la plasmació de caràcters morals, l’escriptor txec (ara resident i amb passaport del Canadà) envolta als personatges d’una atmosfera asfixiant i anguniosa, més enllà dels règims polítics subjacents, alimentada per les persones més amorals, diana de les seves crítiques.
“...perquè jo, realment, no sabia què era allò, aquell mestre que tota la vida havia proclamat alguna mena de moral, sense seguir però cap llei, ni la de Crist, ni la de Marx, vivint sense moral, fins i tot sense la moral de l’animal humà, per al qual és vàlida l’eterna llei del ramat –el que no vols que els altres et facin a tu, no ho facis tu als altres-, que vivia sense orientació ni contingut, era només un sistema d’intestins i reflexos, més miserable que un petit talp sedós...”
Proa té publicat el recull El saxo baix, la meva petita descoberta. Valen la pena “Red Music”, un assaig on explica la seva passió pel jazz i com aquesta música el va salvar de jove, i la nouvelle “La llegenda d’Emöke”, un apassionant tour de force narratiu on se’ns explica la competència entre un jove bohemi i un detestable mestre de províncies per acostar-se a una jove inaccessible i estranya anomenada Emöke. “El saxo baix”, el darrer text, se m’ha caigut de les mans, però: el seu desbocament verbal arriba a límits exagerats en un moment crucial del relat, quan un jove amant del jazz pot tocar un saxo baix enmig d’un escenari de malson. Una imatge lynchiana (deixeu-me recórrer al cinema per deixar en pau la memòria del pobre Kafka), que es perd per al meu gust en un excessiu dilatament.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada