"Senyoria", de Jaume Cabré: una reflexió al voltant de la novel·la catalana



Hi ha qui diu que l’escriptor Jaume Cabré, amb un corpus novel·lístic a les seves esquenes reconegut i sòlid, és un dels grans novel·listes contemporanis en llengua catalana. Podríem posar-lo al costat de Jesus Moncada o Baltasar Porcel, noms que haurien de fer perviure el cànon català, més enllà dels grans autors i autores de la generació de la Guerra Civil. No seré jo qui discuteixi els valors literaris d'en Cabré, però potser sí que tinc quelcom a dir del concepte de novel·la que engabanya les nostres lletres.

A dia d'avui, només havia llegit de Cabré La teranyina, tot i la profusió de la seva obra. El segon pas ha estat Senyoria, del 1991, una reflexió al voltant del poder i de l'exercici sense escrúpols d'aquest per part dels poderosos en favor dels seus interessos personals. D'entrada val a dir que, tot i editar-se set anys després de La teranyina, la seva lectura em va oferir les mateixes impressions: una llegua viva i treballada, alguns personatges interessants i molt ben perfilats, i per damunt de tot un conjunt sòlid que resumeix tot l'esforç de Cabré (i que podeu conèixer millor a través del seu brillant assaig El sentit de la ficció).

Però malgrat tot, malgrat que me l'he empassada amb gust, malgrat les reflexions de Cabré sobre la justícia humana, malgrat un cert sentit kafkià d'impotència humana davant la màquina burocràtica i malgrat retratar amb força la Barcelona del 1799, Cabré és la constatació que les grans novel·les catalanes encara segueixen lligades al model novel·lístic decimonònic. És com dir que el segle XX i el seu tombant, amb els postmodernismes pel mig, no haguessin arribat al nostre país. Només Quim Monzó i la seva proposta en el món del relat breu, sembla haver assolit el reconeixement de crítica i de públic des d’una posició renovadora.

No vull menysprear la gran tasca de Cabré i d'altres, però... Quan tindrem a Catalunya i en català un Sebald, un Vila-Matas, un Bolaño, un Auster, una Nothomb, una Jelinek, un Houllebecq...? O és que els tenim però les editorials no tenen valor per arriscar-se?

Comentaris

  1. Molt perspicaç! Demana a algunes editorials importants si tenen originals sobre la taula... ¿I què en foten? ¿S'arrisquen? No pas. Estan cagats perquè potser no sortirien els números... I s'estimen més "assegurar" fotent llibrets del Buenafuente o autoajuda o republicant contes i més contes del Monzó o la Moliner o el Puntí o la mare que els va parir. ¿Qualitat? ¿Idees? ¿Risc? No pas. Sant Jordi i calaix.

    ResponElimina
  2. Crec que és això, por del risc, en això estic d'acord també amb el Toni. Por del risc en la novel·la per a adults, en la poesia, en la novel·la juvenil i infantil, la Pippi Calzaslargas aquí hauria acabat a la paperera ben aviat. Por del risc per publicar obra avanguardista i també obra literària que sembli massa 'conservadora', som un país -una nacio?- una mica estreta de mires, en aquests temes.

    ResponElimina
  3. Llegeix Joan F. Mira. Et recoman Els treballs perduts. Crec que no et decebrà

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada