"El temps llençat al pou", de Pere Rosselló Bover



La matèria amorfa, indefinida, però tanmateix pesada com el plom que conforma allò que els humans anomenem temps, basteix un dels poemaris que més m’ha impressionat en els darrers temps: El temps llençat al pou, de Pere Rosselló Bover (Editorial Moll). Quinze anys després de publicar els seus darrers versos a L'hort de la lluna, havent-se encarregat de l’edició de l’obra poètica de Miquel Àngel Riera (un dels grans de la poesia mallorquina i per qui professo una gran admiració), el 2004 presentava a concurs aquesta nova obra i sortia del llimb recollint el premi Bernat Vidal i Tomàs.

La rotunditat dels seus versos basteix per si sola una obra on no hi ha res sobres ni cap mancança, una impressió que no em duia de feia força temps. Irònicament, potser el temps que posa en entredit ha estat un dels seus millors aliats a l'hora d'escriure. Rosselló Bover, a través d’un to greu i dolgut però mai dramatitzant, posa en paraules totes les sensacions que provoca el temps en la nostra experiència vital: el descobriment de la nostra mortalitat, el seu desfici fugisser, els canvis que obra en nosaltres i en els demés, les oportunitats perdudes, la rotunditat del record davant el present, la necessitat d’omplir el temps per a no fer-lo tan feixuc... Antoni Vidal Ferrando, en el pròleg a l'obra, en destaca les principals tendències temàtiques, però és el temps qui ho lliga tot al capdavall.

De tant en tant, entre els poemes de vers lliure, introdueix alguna prosa poètica que li permet desenvolupar amb més riquesa idees interessants. Em quedo amb un d’aquests breus textos que s’adiu perfectament al moment en què escric aquestes ratlles i que demostra com els poetes són aquelles persones que diuen amb les paraules justes allò que tots sentim o pensem en un moment o altre.

"Diumenge horabaixa: temor del capvespre. Tedis i freds a la sala de casa: el sol post, el televisor apagat, les joguines tristes i el quadern amb els problemes irresolts... Mentrestant, al carrer potser algú vivia, sortós, sense por a l'endemà, sense pensar, tot robant a la fosca les darreres hores. L'acorava la imminència, a cada passa més inevitable, de començar de bell nou; la recança del temps que s'esmuny, gota a gota, imparable; l'angúnia dels dies que fugen i dels que mai no haurien d'arribar."

Comentaris