"A contratemps", de Feliu Formosa



Deixeu-me que avui escombri cap a casa. Feliu Formosa és poeta i de Sabadell. I a més, dels més bons. I si no podeu llegir-vos l'antologia Darrere el vidre (edicions 62), feu-vos amb el Llibre de les meditacions, un poemari savi i profund com pocs, amb el seu habitual estil reflexiu, allunyat d'esgarips romàntics o excessius.
Però avui m'agradaria parlar dels seus diaris personals, represos recentment amb l'edició de A contratemps (Perifèric Edicions). No he llegit El present vulnerable, del 1979, escrit en plena maduresa personal i professional, però suposo que el seu to deu ser força diferent d'aquest nou recull de pensaments, aforismes i vivències variades. Aquí, Formosa se'ns presenta força vulnerable, superant uns problemes de salut que l'anguniegen i que l'acompanyen en els viatges que descriu pel centre d'Europa. El pas del temps, doncs, es converteix en tema central de les seves reflexions vitals, afectades per un cert to crepuscular.
Ara bé, és veritat que si trobo excel·lents els passatges dedicats a narrar els seus constants viatges a Alemanya (terra que, personalment i professionalment, s’ha convertit en un recer per a Formosa) i les reflexions i recomanacions sobre tota mena d’escriptors, potser quan parla de la feina de la traducció i dels seus coneixements sobre el teatre són els que se m’han fet més feixucs. Convertim-ho, però, en quelcom de positiu: a tota aquella gent apassionada pel teatre, la lectura dels diaris personals de Formosa li seran una experiència plaent, ja que no només parla de dramaturgs, sinó també de com entén el teatre, tant pel que fa als recursos professionals que empra com pel seu gust personal a nivell d’espectador.

Comentaris