"Literatures de l'exili"



“Era anguniós, asfixiant, desolador. Gent i més gent afluïa de totes bandes. En vaig veure d’aferrats a la reixa que donava a l’esplanada de l’estació del tren, girats de cara als vagons buits de l’altra banda. De decantats en un mur, amb el cap inclinat sobre el pit, com si esperessin de la mort el repòs que la vida els negava.”
Xavier Benguerel, Els vençuts

Ahir dissabte vaig anar a l’exposició del CCCB, “Literatures de l’exili”, i en vaig sortir força convençut. Havia escoltat opinions de tota mena, havia llegit la furent carregada de Sam Abrams al diari Avui, però és la pròpia experiència, com sempre, qui dictamina el meu sentiment. A favor, el treball de Guillamon i companyia té l’exhaustivitat d’un recorregut que (tot i deixar-se els exilis europeus), parla dels camps de concentració francesos (la gran vergonya de les democràcies del moment) i de l’exili americà. És tan gran el volum d'informació que caldria tot un dia per passejar-s’hi. La Laura i jo vam estar-nos-hi dues hores i mitja sense poder acabar de veure tres o quatre dels magnífics documentals d’en Joaquim Jordà. Però jo, que fa molts anys que m’interesso literàriament i històricament per l’època de la República, la Guerra Civil i la Postguerra, ho vaig trobar tot: les paraules de Xavier Benguerel a Els vençuts (fins i tot una recreació de l'escena amb el president Companys, que em confirma la importància i l’entusiasme que vaig sentir per aquest llibre en el seu moment), Pere Quart recitant les “Corrandes d’exili” amb el famós fragment de “com el Vallès no hi ha res” que em va posar la pell de gallina (coses de ser sabadellenc i provincià), la recança infinita del pobre Francesc Trabal de qui ni troben la tomba, la vergonya de camps com Argelers, la desfeta d’un somni col·lectiu anomenat Catalunya...

En contra puc argumentar, precisament, la monstruositat de la proposta, inabarcable en un parell d’hores. I sí, d’enfocaments se’n podrien haver fet molts respecte al tema, fins i tot el de l’amic Abrams. Però mireu, penso que la literatura no deixa de ser res més que un reflex de l’experiència pròpia, per tant una recreació vital. És, per tant, des d’un recorregut temporal (catalogat per molts com historicista) que podem seguir les seves petges. I si de la seva experiència en podem treure alguna conclusió és la impossibilitat d’escriure: quan la supervivència es converteix en l’ull de l’huracà de les nostres vides, tota la resta perd pes. És l'anguniosa constatació de la victòria del cos damunt l'esperit.

PD: algú sap si tenen intenció d'editar el treball de Joaquim Jordà en DVD?

Comentaris

  1. Una exposició que no deixa indiferent, malgrat les crítiques que se li puguin fer, vaig escriure sobre el tema a

    http://la-panxa-del-bou.blocat.com/post/576/46561

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada