El tabac i la literatura



He vist per intenet que molta gent penja fotogrames de pel·lícules on el tabac hi tenia una presència habitual. També en la literatura, al llarg de molt de temps, s’ha lligat íntimament l’hàbit de fumar amb l’intel·lectualisme. Com totes les coses, la nostra societat havia creat uns rols dels quals eren indestriables certes “qualitats”. Entre la classe treballadora, l’home mascle i l’entreteniment més barat giraven al costat del fum. L’escriptor, per la seva banda, escrivia abocat al paper en blanc mentre espremia una cigarreta rebregada. Els bohemis modernistes exhalaven el fum espès de les seves pipes, mentre raonaven el seu desencant amb el món que els envoltava. O, com avui em recordava el meu germà, una de les imatges més habituals de Josep Pla era veure’l liant una cigarreta. Segons deia el de Palafrugell, tot fumant “trobava els adjectius”.

Sigui com sigui, tot són positures, figuracions. “El hábito no hace al monje”, que deien els castellans. Només faltaria que per ser escriptor calgués escriure amb una Olivetti, fumar cigarretes com un carreter i veure whiskey de Malta. Aquests dies, totes les mitificacions al voltant del tabac comencen a posar-se en entredit per primera vegada a casa nostra. No puc amagar que no fumo i que la llei, diguin el que diguin, la trobo del tot encertada. Els dos darrers dies he hagut de quedar amb dues persones per fer un cafè. Cap d’elles fuma i, per casualitat, he ensopegat amb dos locals diferents on no es permetia fumar. No ho vaig fer deliberadament, però sí que ho penso fer a partir d'ara. Els fumadors no poden arribar a saber quina meravella és poder xerrar amb algú i prendre un cafè sense haver de suportar una atmosfera viciada al voltant, que quan arribes a casa dus al damunt com si es tractés d’una casaca pudent i engabanyadora!

Però vaja, sembla que la cosa molesta perquè redueix la llibertat dels fumadors. “Tinc dret a fer el que vulgui amb la meva salut”. No us diré que no. Però resulta que aquesta droga anomenada tabac també l’haig de suportar jo quan algú se’n pren una dosi. I la meva llibertat per no suportar el fum, els ambients viciats, els ulls plorosos, la salut minvada? Tota llibertat individual acaba on comença una altra...

Al capdavall, però, resulta que els fumadors són més civilitzats que no ens pensàvem i que qui alça el crit al cel són els empresaris del sector serveis. Han declarat que "sorprenentment, ahir no hi va haver conflictes amb cap client". Sorprenentment? Què esperaven, amotinaments? Per què, per tenir una excusa per carregar contra la llei i el govern? Són una colla d’hipòcrites, us ho dic jo.

N'estic convençut els fumadors ho acceptaran, amb resignació mal portada però amb naturalitat, els empresaris s’adonaran que els locals sense fum també funcionen i farem una passa endavant per a la millora de la vida de tots plegats. Que això de viure en societat no és tan fàcil, i tots hem d'anar fent concessions per arribar a un cert enteniment.

Comentaris

  1. Estic d'acord i t'invito que entris al meu blog perquè hi veuràs imatges i mots parells al que escrius. Per cert. Els qui es queixen que han d'anar al carrer per fumar, jo els replico que jo havia de sortir de la discoteca perquè els meus ulls no ho aguantaven

    ResponElimina
  2. D'acord amb tu, però no veig jo que els fumadors siguin tan "civilitzats". Ahir em vaig tornar boig buscant un local on no es permetés fumar. I en uns quants dels que es permetia fer-ho, hi havien vàries criatures, quan se suposa que no poden haver-hi menors.
    Sincerament, crec que aquesta llei és massa permisiva i que no han canviat tant les coses.

    Salutacions
    Buk

    ResponElimina
  3. Una amiga em va dir l'altra dia que tots els fumadors són uns maleducats.
    És per pensar-s'ho.
    Tots els fumadors són maleducats excepte si fumen a casa seva i, a més, viuen sols?
    Ni dic ni deix de dir.
    Només propòs.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada