Per Sant Jordi, un ram de queixes

No és que Baltasar Porcel sigui un personatge que em caigui gaire simpàtic, però sí que coincideixo amb les seves crítiques habituals de cada Sant Jordi contra la mercantilització que suposa aquesta festa en el camp de la literatura. Literatura o, més aviat, llibres?

Perquè si és cert que existeixen tot tipus de públics i tothom té dret a publicar la seva obreta i que el món editorial no sobreviuria sense els best sellers (i bla, bla, bla...), també és cert que un creador (amb majúscules), aquella persona que escriu com a vocació per aconseguir una obra meditada, pensada, que aconsegueixi uns propòsits de solidesa i sentit de conjunt, quan veu la cua del mediàtic de torn ha de sentir-se terriblement abatuda.

N'hi ha qui en diu enveja... com si no fos un sentiment humà que tots poguéssim sentir. Però també hi ha la frustració de veure que la carta de tota una vida jugada a l'art no té el mateix mèrit als ulls de la societat que el futbolista, el presentador o l'humorista, que (recolat per guionistes i publicistes) veu el llibre com un complement a la seva carrera, no pas com l'única raó d'aquesta.

Bon dia de Sant Jordi a tothom!

"El Señor Jean. Vivamos felices sin parecerlo"

Mentre intenta escriure la seva segona novel·la, el senyor Jean veu com la seva relació amb Cathy trontolla, els seus amics li compliquen la vida ficant-lo en els seus problemes, ha de fer-se càrrec d'un nen insuportable i descobreix a uns encants un quadre que amaga una trista però bonica història al seu darrera. Per començar a trobar sol·lucions, haurà d'enfrontar-se a la necessitat d'acceptar els compromisos i les responsabilitats.

Sens dubte, un dels millors àlbums de la grandíssima sèrie El Señor Jean, de Dupuy i Berberian. Publicat a França el 1999, va guanyar el premi a millor àlbum del Festival d'Angôuleme. Gràficament és magnífic, amb vinyetes de mitja pàgina excel·lents (Jean i Cathy despedint-se, la Gare de l'Est de París, els rascacels de Nova York, l'illa de Manhattan) i un gran treball d'Isabelle Busschaert als colors.

Una meravella. Per a qui no el conegui, El Señor Jean narra la vida del seu protagonista, un jove novel·lista, solter i bon vivant que no té gaire clar el fet de perdre aquest estatus. Les seves desventures diàries estan retratades sota l'òptica del costumbrisme i l'humor que el fan absolutament deliciós. Si de petit tenia Asterix i Tintin, puc dir que als meus 28 anys el meu heroi del còmic és aquest jove parisenc que arriba a la trentena amb mal humor, factures i amors difícils.

Boards of Canada

Per si us voleu perdre entre sinuositats oníriques que no renuncïin a la melodia...

Boards of Canada. Capes i capes de sons nascuts del no-res electrònic. Un estrany relaxament musical que amaga per sota la latència d'una inquietud incerta. Música cinemàtica, hipnòtica.

Michael Sandison i Marcus Eoin s'ajuntaren el 1989 a Escòcia per facturar vinyetes sonores a través dels seus àlbums Twoism, Music has the right to children i Geogaddi. També valen la pena els mini LPs Hi Scores i In a beautiful place out in the country.

El ciri papal

Com que sóc un agnòstic irredempt, tot aquest ciri que s'està muntant al voltant de la mort del Papa em resulta desconcertant, però no pas insospitat. Totes les religions (tant espirituals com polítiques) es basen en una fe absoluta en el líder per part dels seus feligresos, amb la qual cosa la mort d'aquest els trasbalsa amb la pèrdua del rumb que només podien trobar en la seva figura.

Ara bé, jo pensava (innocentment, és clar, em dirà algun saberut/da) que estàvem en una suposada "democràcia" laica, per a més inri. I ahir, enmig d'un sopar entre amics, vam encendre el televisor a la una de la matinada i allí estaven tots, TOTS, fent la marató televisiva que cubrís des de qualsevol angles tant luctuós succés. I el Papa havia mort a dos quarts de deu!

Bé, això és com "Gran Hermano": aquest Papa va jugar des del primer moment a convertir-se en una figura mediàtica. No és estrany, doncs, que hàgim pogut seguir la seva agonia fins al darrer moment. Si t'hi fiques, ja saps a què t'exposes. Però continuo pensant quina culpa té tota aquella gent a qui no li interessa el fenomen en concret i que veu com l'asfíxia informativa es torna insuportable. A mi, una senyora em va arribar a dir en quin món vivia algú com jo que no seguia "Operación Triunfo". Suposo que en un de diferent al seu, gràcies a Tutatis.

Una darrera reflexió. La Neus, una participant al sopar, ens va comentar que, segons Nostradamus, només queda un Papa per a la fi del món. Bé, si dura tant com aquest no cal patir... Com a mínim, el papat ens servirà per comptabilitzar el temps per a que la Terra es lliuri de nosaltres i respiri tranquil·la, pobreta...

Wes Anderson i Alexander Payne, cinema per a llunÀtics

Una nova fornada de joves autors cinematogràfics ha envaït la producció nordamericana dels darrers anys. Les seves són pel·lícules per a paladars inconformistes, habitualment produïdes amb pocs diners i on els actors, siguin o no coneguts, donen el millor de si mateixos.
Després de les estravagàncies de Los Tennenbaums (2003), Wes Anderson torna amb Life Aquatic, faula que ironitza sobre la vida d'un oceanògraf, Steve Zissou, personatge basat en Jacques Cousteau. La seva manera de narrar, estructurada en capítols i fragments de poca durada, serveix de bastiment per explicar les vides més o menys excèntriques i/o patètiques d'una galeria de personatges a quin més original. Naïf, colorista, però també terriblement escèptica amb les decepcions que ens atorga la vida, els personatges d'Anderson es passegen flegmàticament davant la pantalla, amb la mateixa cara d'astorament que ens queda quan veiem que, malgrat les marcianades de l'argument i dels personatges, en el fons el director ens parla de coses tan comunes com la por al compromís, el sabor del fracàs, el gust per la memòria, la incomunicació o la dificultat que a vegades tenim per expressar els nostres sentiments.

Alexander Payne no és tan premeditadament freak. Els seus personatges també són uns perdedors, però no pas amb el glamour arnat i colorista de les criatures que poblen les joguines d'Anderson. El seu cine també té una bona part d'humor, però aquí es torna més agre, més càustic: els protagonistes de Entre Copas saben que les seves vides discorren dins de la mediocritat més absoluta, en són conscients, però tampoc saben ben bé com sortir-se'n. Mentre que un està a punt d'assegurar-se el futur amb un casament de profit, l'altre passeja una novel·la enorme per totes les editorials, arrossega un divorci mal paït i suporta classes com a professor de literatura. Durant la setmana prèvia al casament, el parell de col·legues miraran de dedicar-se al tast de vins, les arts amatòries i a ensorrar-se en la misèria de les seves vides amb la dignitat i el sentit de l'humor millors possibles. La resolució de la pel·lícula conté imatges i diàlegs brillants, amb una conjugació molt intel·ligent del drama i la comèdia, que la fa tan propera, tan creïble, tan estimable. Impressionant l'actuació de Paul Giamatti: estremidora, doncs tots som en algun moment aquest home imperfecte i vulnerable que amb tanta veracitat interpreta.