"À L'Origine", de Benjamin Biolay

Amb només 30 anys, el francès Benjamin Biolay publica el seu quart disc, À l'origine. Potser el més irregular de tots, però no per això mancat de cançons extraordinàries: "Mon amour m'a baisé", "Mème si tu pars", "Paris, Paris", "Adieu triste amour" (a duo amb Françoise Hardy) o la enorme "Dans mon dos" mantenen el seu repertori d'himnes romàntics dedicats a l'amor i les seves decepcions. La resta de temes aposten per afegir més guitarres a la seva proposta d'unir la cançó d'autor i el pop rock, a més d'introduir lletres de caire més crític.
El seu primer disc, Rose Kennedy (2001) fou un homenatge a la cançó francesa de tota la vida però posada al dia amb un so fresc. Négatif (2003), al meu parer, és el seu millor disc, un treball brutal on es troba a si mateix abandonant el clixé de cantautor per fer una proposta que acorda els Beatles amb Serge Gainsbourg i que troba un equilibri entre l'intimisme acústic i els arranjaments de corda i orquestra. Només un any després arribaria Home, a mitges amb la seva dona Chiara Mastroianni. Biolay és un músic dotadíssim, amb una llarga carrera de conservatori, que en el seu darrer disc s'encarrega de guitarres, programacions, teclats, pianos, arranjaments i de composar tots els temes, fins les parts orquestrades. L'únic però que cal posar-li i que en part afecta aquest seu darrer disc és la seva propensió a la producció exagerada de material, cosa que no permet arrodonir certs temes. Ara, això també és una benedicció per a tots els consumidors de la seva droga, doncs cada any i mig (a molt estirar) tenim noves dosis de romanticisme musical servits per aquest geni pop.

Gran Vampir, de Joann Sfar

Fernán és un vampir solitari i melangiós abandonat per Lio, la seva nòvia. Decidit a oblidar-se de l'amor i de les seves penes, viu tranquil·lament amb el seu gat Imhotep fins que una nit coneix la vampira Aspirina, una jove moderna i esbojarrada que capgirarà el seu món.
Amb gran sentit de l'humor i tendresa, Joann Sfar ha conquerit literalment el mercat francès del còmic, oferint les aventures de Fernán en dues sèries: "Vampir", dirigida als nens, i "Gran Vampir", de la que Sins entido edita aquest primer volum, Cupido pasa de todo. Si us agrada "La Mazmorra" per la descontextualització que Trondheim i companyia fan del gènere daventures èpiques, la proposta de Sfar se li assembla: les històries de vampirs i de terror serveixen de context per a històries més quotidianes sobre l'amistat o l'amor. Perquè ser vampir no és tan senzill, i menys essent un vampir tan acomplexat com Fernán...

La font de la Margarideta

Ribes de Freser té pels seus voltants caminets per on passejar enmig de la natura, que menen a diferents fonts nascudes de l'interior d'unes muntanyes riques en aigua mineral: la font de Santa Caterina, la font del Sofre, la font de Sant Cristòfor...
Una de les més conegudes és la font de la Margarideta, al bell mig d'un passeig ideal per anar amunt i avall i seure de tant en tant per observar el poble, doncs es troba en un terreny elevat. Quan vam arribar a la font, un home vestit amb robes de treball omplia un càntir. En veure'ns, s'apartà per deixar-nos veure, però la meva companya va insistir que acabés. Així vam començar a parlar i l'home ens digué que aquella font era coneguda per l'aigua, ben bona per als ronyons. Tant era així que els visitants i estiuejants s'havien acostumat a arribar-hi amb cotxes carregats de garrafes per omplir.

-Per això van decidir posar uns topants a banda i banda del camí, per impedir que hi arribin amb els cotxes carregats. Però encara hi ha gent que, de tant en tant, els fa malbé i s'hi arriben igualment...

Déu n'hi do. Ens vam quedar de pedra, comentant entre nosaltres que no pot ser, que som una colla d'irresponsables. L'industrialització se'ns ha ficat dins el moll de l'os quan no entenem que el plaer d'aquestes fonts és fer-hi cap tot xino xano amb el càntir a la mà per tenir uns glops que ens refresquin del treball, no pas l'envassament abusiu i golut. L'home se'n tornà cap a l'hort o on fos, mentre nosaltres ens començàvem a estimar encara més aquell indret i omplíem una ampolleta per passar la tarda.

Fragments gelats de Ribes

El següent post neix de la casualitat, doncs jo volia explicar una anècdota de la meva recent estada a Ribes de Freser. Per il·lustrar-la m'he volgut documentar amb alguna imatge i durant la recerca en la xarxa he ensopegat amb aquest munt de fotos preses a la Vall de Ribes els primers anys d'aquell jovencell segle XX. Són una petita meravella per a tothom qui se senti estranyament atret pels documents d'època, aquella mena de voyeurisme històric pels ancestres quan remenem les poques fotografies dels avis que ens queden.

Horacianes des de la Vall de Ribes

Envoltada de muntanyes, entre les quals s'observa la creu que corona el granòfir, Ribes de Freser s'estén entre tres rius que la humitegen (el Rigard, el Segadell i el Freser) però que també li donen vida. I malgrat l'explotació turística a què es veu exposada des que la Vall de Núria es convertí en estació d'esquí, és un racó idíl·lic on fer una escapadeta, lluny de les misèries urbanes que ens grisegen el dia a dia. I no vull caure en el tòpic de les horacianes, perquè això ja fa temps que tots ho hem superat, però si als pixapins (com ens solen anomenar a molts poblets on els emprenyem els caps de setmana) ens segueix atreient el concert de silenci i els petits repertoris de melodies de la natura (no m'atreveixo a anomenar sorolls al brogit del riu o als crits de les bèsties quan un viu a una emprenyadora ciutat del cinturó barceloní on restar sord pot ser l'única benedicció), serà per alguna cosa. Els propers dies us seguiré explicant les petites anècdotes de la sortida.

S'obre el Cine Fòrum sobre Eastwood...

Com no podia ser d'altra manera, les meves paraules sobre la pel·lícula de Clint Eastwood, "Million Dollar Baby", ja han aixecat polseguera. El primer en disparar ha estat el meu col·lega Xavi, paraules suscrites per un altre amic, l'Àlex:

"No et negaré que la pel·li del nostre Clint és impecable, molt ben feta, i que respira a cine clàssic per totes bandes.
Però, a diferència de tu, a mi no se'm va fer cap nus a la gol·la, al final de la pel·li...
Suposo que els personatges no me'ls vaig acabar de creure. Al cap i a la fi, no deixa de ser una mica el rotllo americà de l'auto-superació, tan matxacat gràcies a la seva coneguda i afalagada meritocràcia ( tot i el final ).
I et diré més, et creus un ambient de boxa on hi hagi aquelles converses trascendentals i a més a més llegeixin en gaèlic i parlin d'autors com yeats i companyia?

En fi, no negaré que els actors ho fan molt bé també ( el clint fa de clint, el morgan fa de morgan i la noia ho fa prou bé... ), però hi ha quelcom que em falla. Tota l'estona vaig tenir una certa distància cap a la pel·li, i que consti que no volguda ( fins i tot la vaig anar a veure amb versió original perquè no em volia perdre la veu de vell cascat d'en clint ).
No em va passar en canvi, amb Finding Neverland, del noste estimat Johnny Depp, que fa una interpretació genial, amb l'anglès del Londres de l'època i uns paisatges i una música maquíssims... en fi, que a mi si que se'm va un nus a la gol·la i em vaig posar a plorar com un tanoca.. "

Aquesta és, Xavi i Àlex, la meva rèplica:

"Home, el vostre punt de vista té molt bones raons. Però per a mi, el bon cinema no és aquell que retrati amb major veracitat la realitat, això seria més aviat un documental. Tim Burton, doncs, no ens hauria d'agradar, portant-ho a l'extrem, si el nostre judici de valor fos només la credibilitat, la veracitat. Per a mi, és més important l'estil d'un autor en la creació d'un món propi que no pas d'altres qüestions.
El món d'Eastwood és aquesta Amèrica suburbana, la white trash que descobreix aquest engany del somni americà, però que en les seves mans aconsegueix a través de l'art (el cinema) una determinada honorabilitat. No sé si m'explico... A més, crec que el text implícit del film és la impossibilitat d'aconseguir aquesta auto-superació, i si no digueu-me quin dels personatges ha aconseguit res més que pocs minuts de fama. En el fons, triomfen els més bruts (cas de la boxadora alemanya), cosa que em dóna a entendre una crítica a aquesta meritocràcia que hauria d'ensalçar... No ho veus així, Xavi?No és, però, res personal. De fet, estic prou content d'haver obtingut la vostra resposta, sigui positiva o negativa..."

Què opineu, vosaltres? Au va, animeu-vos i digueu la vostra. Parlant, s'entén la gent, que deia aquell...

Million Dollar Baby

1. Passió i Compassió. Aquests són els dos mots que millor defineixen els personatges que poblen aquest dur, trist però bellíssim darrer film de l'oscaritzat Eastwood, com a hores d'ara tothom ja sap. Tots ells són gent perdedora, gent a qui el temps se li esgota, si no ho ha fet ja, sense que recordin haver tingut el seu moment de glòria o, si el van tenir, la sort els va jugar una mala passada. És per això que es refugien en la seva passió per la boxa i llencen una mirada de compassió (la que manté el personatge de Eastwood durant tota la pel·lícula per la jove interpretada per Hillary Swank) pels semblants que els envolten, potser per si mateixos.

2. No és només un film sobre boxa. És veritat que dues terceres parts de la pel·lícula es dediquen a analitzar la filosofia inherent en un mode de vida, més que no pas un esport, i gràcies a Déu ho fa amb una aposta de regust clàssic, més que no pas seguir l'estela marcada per "Rocky". Més aviat sembla que estiguem veient un film dels anys 50, en blanc i negre, on la lona transpira la suor dels derrotats. Sí, hi ha una certa èpica en tot això, però és la èpica del risc que prenen uns personatges abocats a un abisme de decepció. Franquie mai ha pres riscos i per això decideix apostar per Maggie; però d'altres boxadors que coneix sí que van arriscar en el seu moment i no els va anar massa bé. Així doncs, què fem amb la vida? Arrisquem o ens conformem amb el nostre petit recer de tranquil·litat miserable?

3. Eastwood borda el seu paper com a intèrpret. El "cara de pal" ha guanyat amb l'edat, com els vins. Harry Callahan ha après a plorar, tot i seguir les seves pròpies regles: els seus personatges sempre són homes durs, agres i secs com una copa de whisky sol. Però en les seves darreres pel·lícules solen trobar un motiu que els estovi i els faci treure el millor de si mateixos. Però és que els dilemes morals i humans que afronta Franquie, aquest entrenador de boxa irlandès i catòlic, ja són figues d'un altre paner: sense desvetllar res, us diré que ha de prendre una decisió oposada a les seves creences. I de tot això, Eastwood n'extreu amb gran credibilitat un home ferit, confós i espantat, però prou conscient de prendre les seves responsabilitats davant la vida. Una vida que, en el darrer assalt, colpeja sense pietat.

4. Moralment arriscada. Vaig trobar que "Mystic River" era un film força criticable moralment per la seva conclusió reaccionària, justificant (al meu parer) l'injustificable. Sorprenentment, a "Million Dollar Baby" Eastwood se'n va a l'altra banda, perquè la seva moral s'arrisca a ser més decidida i progressista. Una sorpresa venint d'un director que no amaga les seves simpaties republicanes i d'un personatge com el de Frank. Però el missatge implícit sembla dir-nos que la vida les té, aquestes coses, ens posa constantment davant situacions que ens trenquen els esquemes i les convencions i davant les quals no ens queda altre remei que actuar en conseqüència. Similar a "Mystic River", però en el fons molt diferent. I no diré res més, perquè us aixafaria el final.

5. Obra mestra. Sens dubte. Al seu costat, "Sin perdón" queda com la promesa d'un cineasta que, ara sí, ho ha donat tot. Com els boxadors que poblen aquest film d'ombres i incerteses ho fan en cada assalt. Com tots hauríem de fer, sembla dir-nos, sense vacil·lar, però també "sense baixar la guàrdia".

6. Una darrera recomanació. El film d'Eastwood és bellíssim, però qui la vulgui veure que es prepari a passar un tràngol: dura i terrible com la vida mateixa, ni els moments d'humor i de reconfortament serveiexen perquè quan comencen a sortir els títols de crèdit, no hagis sentit remoure't per dins unes quantes vegades al llarg de la projecció. Ara, us recomano que val la pena arriscar-se i veure com encara queda algú als Estats Units per a qui el cinema no és només moure la càmara com a bojos i escopir quatre paraules manides.