El triomf d'un clàssic

Qui li havia de dir a aquest home als anys 60 que amb el temps es convertiria en un dels directors clàssics de Hollywood, superant les lliçons dels seus mestres Don Siegel i Sergio Leone...
Clint Eastwood torna a repetir triomf als Oscar amb "Million Dollar Baby" (millor pel·lícula i millor director, a banda dels premis als treballs de Hillary Swank i Morgan Freeman), demostrant que el seu cine és l'únic amb sabor clàssic que encara es factura per aquelles terres i que, de passada, de tant en tant encara agraeix l'acadèmia. El seu és un triomf a l'obstinació d'un home que, desenganyem-nos, fa trenta anys era el Steven Seagal d'aquella època amb unes crítiques ferotges davant les seves pel·lícules de Harry Callahan. Però una vegada va disposar del control de la seva carrera gràcies a la creació de la seva productora, Malpaso, Eastwood va començar a alternar treballs alimenticis amb projectes més personals i de qualitat. Així van néixer El aventurero de medianoche, Birdy, Sin perdón, Los puentes de Madison, Un mundo perfecto, Mystic River...
Se li pot discutir el posicionament moral d'alguns dels seus films, però mai el rendiment que extreu dels baixos pressupostos i dels seus actors i actrius, donant al món del cinema pel·lícules seques i aspres com els personatgs que interpreta, però amb una profunditat humana cada vegada més difícil de trobar en el cinema nordamericà.
Dels Oscar també m'agradaria comentar el nou fracàs de Martin Scorsese, un altre clàssic que ha estat novament ignorat per l'acadèmia. I van set... És veritat que "El aviador" no és ni de llarg un dels seus millors treballs, però també és cert que el valor que han tingut en donar-li l'Oscar a Clint Eastwood no el van tenir en el seu moment per premiar Scorsese i algun dels seus títols clàssics com "Uno de los nuestros". El seu cinema ha estat fins els darrers títols símbol d'independència, de trencament, de risc, paraules poc preuades pels inquilins de l'Acadèmia més kitsch del món, a tenor de l'horrorosa gala anual i d'alguns dels premis atorgats...
Ah, i que no se m'oblidi Alejandro Amenábar que, seguint l'estela dels grans directors d'aquelles terres, factura cada vegada millor un cinema a mig camí de l'autor i de la gran taquilla, cosa que li està donant uns beneficis esplèndids. Spielberg, Kubrick o Hitchcock li han ensenyat molt per trencar alguns convencionalismes del cinema espanyol i oferir un cinema més lliure del jou autoral. Que si al cinema europeu ja li va bé conservar el segell de qualitat i independència, també és bo que entregui a Hollywood directors de les característiques d'Amenábar o de Jean Pierre Jeunet.

"Largo domingo de noviazgo", de Jean Pierre Jeunet

Les primeres imatges de "Largo domingo de noviazgo" em dugueren a la memòria una de les millors pel·lícules de Stanley Kubrick, "Senderos de gloria". Ambdues retraten amb cruesa les misèries de la 1a Guerra Mundial, la pressió a què es van veure sotmesos els soldats, amenaçats per les bombes i la metralla de l'enemic però també pels judicis de guerra "exemplars" que organitzaven els seus superiors.
És en aquest context que el director francès Jean Pierre Jeunet situa el seu nou treball després de l'èxit d'"Amelie". I encara que molts hi vulguin veure una continuació, "Largo domingo..." és molt més seriós, bellament trist i sentimentalment contingut que l'anterior faula parisenca. Aquí, l'amor també triomfa, però d'una manera més circumstancial i desangelada, un amor condicionat per les conseqüències de la guerra.
Les misèries franceses són retratades per Jeunet a través de la crítica cap a l'estament superior de l'exèrcit francès. No és aquest, però, l'únic motor narratiu, doncs l'alegat antibelicista s'entrecreua amb la investigació que Mathilde (Audrey Tautou) inicia per recuperar a Manech, el seu amant desaparegut en el front. El fil que anirà recullint, entretallant-se i entortolligant-se, la durà pels més bells racons de França, ja sigui la capital París (el teatre de l'Òpera, la Gare de l'Est, la Torre Eiffel) o la costa normanda, reconstruïnt els anys 20 amb tot luxe de detalls.
Finalment, també voldria destacar la petita història del personatge de Jodie Foster que, tal com diu Jordi Batlle Caminal a Fotogramas, esdevé "una película dentro de la película, (es) de veras emotiva".
Al capdavall, podrem discutir-li a Jeunet que els seus films s'entrebanquin en la narració, però mai que la seva narrativa visual no sigui poderosament i poèticament atractiva.

Auster a Quimera

Un reportatge excel·lent el que la revista Quimera dedica en el darrer número de febrer a l'estudi de l'obra de l'escriptor nordamericà Paul Auster. La seva aposta pel tractament monogràfic ens regala una entrevista amb l'autor i els reportatges "La narrativa posmodernista de Paul Auster", "Homo typographicus", "La necesidad del otro", "La obligación" y "Experimentos con el cine".

"The Corpse Bride" de Tim Burton

No és cap secret que Tim Burton prepara el seu retorn al cinema que va cimentar la seva reputació: la fantasia, l'humor negre, l'absurd, el grand guignol... Després de saber que a l'estiu ens arriba "Charlie and the Chocolate Factory", ja podeu baixar-vos el trailer de "The Corpse Bride", un nou conte gòtic realitzat amb animació stop motion, com la seva celebradíssima "Pesadilla antes de Navidad". Diuen que els romàntics, gòtics, decadents i altres espècies d'amants de l'art poèticament melangiós ja no estem de moda, però mentre l'home de la cabellera enrevessada es posi darrera la càmera, Halloween (evidentment, triada com a data de la seva estrena als Estats Units) continuarà essent quelcom més que una manera de treure els calers a la gent amb l'excusa de les disfresses...

Le chateau ambulant (Lost in Angoulême 3)

El dissabte, cansats de fer cues quil·lomètriques als stands dels editors i preparats per, al dia següent, agafar carretera i manta de tornada, vam decidir anar al multicines d'Angoulême, a veure la darrera meravella de Hayao Miyazaki, "Le Chateau Ambulant" ("Howl's Moving Castle"). No em va agradar més perquè amb prou feines la vaig entendre, doncs la versió era doblada al francès i sense subtítols. Una nova demostració que els dibuixos animats poden emocionar sense ser infantiloides o ensucrats, i que un treball tan acurat com imaginatiu pot acostar-los a la categoria d'obra d'art. El final de la història és una mica precipitat, però és aquest un "defecte" en totes les obres de Miyazaki: els seus móns són tan rics i descriptius, que la pel·lícula podria ser que no s'acabés mai, i nosaltres encantats i embadocats.

D'altra banda, m'ha sobtat comprovar per la premsa que a França ha estat una de les estrenes més fortes dels darrers mesos. Ja cal que aprenguem d'ells; aquí, de moment, no se sap ni la data d'estrena. I segurament que, a part dels quatre admiradors del mestre Miyazaki, hi anirà algun pare despistat i els seus fills atent al reclam de "del creador de Heidi". Mare meva, mare meva...

L'ame du vin (Lost in Angoulême 2)

Resulta que un vell amic de l'institut, Efa, se n'està sortint força bé amb això de publicar còmics als països francòfons. Després de treballar en dos sèries que barrejaven ciència ficció, aventures i humor ("Les Icariades", "Rodriguez") el vam trobar al stand de la seva editorial, Paquet, firmant exemplars i presentant la seva darrera obra.

"Lâme du vin" (alguna cosa així com "l'ànima del vi", títol d'un poema de Baudelaire) és el seu gir personal cap a la maduresa, cap a una composició gràfica més senzilla però més rigurosa, cap a unes històries més adultes. I la veritat és que en surt ben reeixit, oferint-nos un treball reposat, que cerca la inspiració en la calma dels paisatges naturals en què succeeix, però que no renuncia a la tensió soterrada d'una època tan negra com fou la postguerra espanyola. El seu protagonista, el pintor francès Philip Gérard, es trasllada a un poblet català per passar-hi un temps treballant en un encàrrec per al senyor Robert, alcalde, ànima i gairebé pare de la gent que pobla un bell indret de la nostra geografia. A partir d'aquí, Efa es regala (i ens regala) amb un cant a la natura, la vida senzilla, les petites coses que ens poden fer feliços. Una filosofia de vida que, en aquella època, es contraposa als conflictes político-socials que influiran en l'esdevenir de la trama. Entremig, l'amor de la Rosa, la filla del senyor Robert, i el convenciment que el meu antic colega d'adolescències vol obrir nous camins narratius i gràfics amb força. I no sóc jo l'únic que ho diu, en moltes pàgines d'internet franceses obté elogis.

I al març, apareix a França "Harry Cover", un treball d'encàrrec per a un altre il·lustrador de la meva colla, l'Àlex López. Espero que al final els francesos obrin els ulls i permetin que aparegui els genials treballs que té en cartera des de fa un munt de temps i que, de moment, només hem gaudit quatre privilegiats...

Lost in Angoulême

Durant cinc dies vaig embarrancar el meu cap de pardals a la població francesa d'Angoulême, on entre el 26 i el 29 de gener es celebrà el Festival de Còmic més important d'Europa. Malgrat el pessimisme habitual amb què afronto els reptes, ja fa temps que preparava un projecte juntament amb el meu colega Xavier, il·lustrador, un còmic autobiogràfic que barreja comèdia i drama a parts iguals. C'est la vie...

Els propers dies aniré desglossant la nostra quixotesca aventura, narrant-vos com ens van rebre els gegants editorials, els moments inoblidables (nascuts de situacions ridícules i/o patètiques), les petites satisfaccions d'un turista accidental...

Què tindrà França que tant m'atregui? Malgrat els francesos (dit sigui amb ironia juganera), tota ella conforma part de les meves habituals idealitzacions i mitologies cultural-històrico-sentimental. Fou veure les teulades dels seus edificis des de la part més alta de la ciutat, alçada dalt d'un turó, i estesa a banda i banda del riu Charente, i collar-me aquella sensació de tornar a una cosa que desconeixia. I ja no us explico quan ens va rebre la solitud i parsimònia de Chaunay, poblet (què dic poblet? estesa de cases fantasmagòricament poblades) a seixanta quilòmetres d'Angoulême, on vam aconseguir habitacions per passar quatre nits. Però tot això ja vindrà, que la setmana és llarga i es preveuen poques emocions.