Vlad Tepes i els best sellers: la seducció de la foscor




Em van regalar fa poc L’historiador, d’Elizabeth Kostova, editat per Edicions 62; un d’aquests enormes best sellers que no acostumo a llegir si no és en casos comptats com aquest. Ja sabeu: un regal és un compromís, per a qui el fa i per a qui el rep. Però tot i així, haig de reconèixer que m’ha tocat un cantó que des d’adolescent m'apassiona, com és el vampirisme.

Amb tretze anys, molt abans de descobrir els clàssics de la literatura amb majúscules, vaig encadenar una sèrie de lectures fantàstiques (en totes les accepcions del terme): El gat negre de Poe, L’illa del tresor de Stevenson, El senyor dels anells de Tolkien... Ja feia anys que llegia novel·les de Jules Verne, però aquesta primera temporada a l’institut va ser ben reveladora.

Per damunt de totes, però, em va seduir Dràcula, de l’irlandès Bram Stoker. No sé què tenia aquell novel·lot escrit per un fanàtic de l’ocultisme i amb força mancances literàries, però el mite del vampirisme deu ser possiblement el més terrorífic de tots els imaginats per la ment humana. Morts que reviuen de nit, que ens xuclen la sang convertint-nos en criatures que s'arrosseguen per la foscor... Vaja, que els inspectors d'Hisenda són uns angelets al seu costat!

La figura de Vlad Tepes l’Empalador, el vertader comte Drakulya, és estudiada pels personatges de la novel·la de Kostova, que intenta anar més enllà del clàssic de Stoker a través d’un estudi historicista àmpliament documentat. La novel·la té tots els grans defectes d’aquesta mena de literatura (personatges d’una sola peça, mitificació de l’academicisme a l’estil Codi Da Vinci, estil literari simple i esquemàtic), però es basa en els seus mateixos defectes per convertir-los en virtuts (haig de reconèixer que cada vegada que l’acció s’atura en un moment àlgid, a l’estil dels fulletons decimonònics, em veig obligat a girar plana i continuar, encara que es tracti dels mateixos trucs efectistes que utilitza Hollywood).

No ho sé pas. Continuo pensant que aquest tipus de literatura no duu enlloc, però de tant en tant perdre les hores engrapant un d’aquests llibrots no em suposa cam mena de pena o de sacrifici, sobretot si parla d’un personatge tan repulsivament seductor com Vlad Tepes.

Post Scriptum: Després de passar-se deu anys per escriure-la (i havent llegit la meitat em pregunto per què tant de temps), la Kostova ha obtingut un èxit de vendes destacat i la Sony Pictures li ha comprat per una xifra astronòmica en vistes de fer la típica adaptació cinematogràfica.

Reflexió: Per què no ens fem l’harakiri tots plegats i claudiquem? Per què segueixo llegint llibres que ningú més llegeix i escrivint versos que ningú no entén ni ganes té de llegir?

Comentaris

  1. perquè llegir llibres que ningú coneix i versos que ningú llegeix ens fa sentir vius. perquè no sólo de pan vive el hombre i perquè sempre hi ha un moment per tot. a més, aquest sentiment de solitud és un parany.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada