Tripartit poètic: Julià, Aguiló, Mateu



No me n'he sabut estar, quan passejo per una llibreria sempre haig de fustigar la pobra cartera. Llegeixo crítiques als diaris, faig una ullada i vinga, tres llibres més cap a casa. Avui m'he fet amb tres futuribles de la selecció catalana de poetes:

-Monstres, de Josep Lluís Aguiló (Proa, Premi Joan Alcover 2004). Sembla que la poesia mallorquina continua donant veus poètiques de pes (recordem el recentment prestigiat Bartomeu Fiol amb Cròniques del call) que prenen el joc intel·lectual com a base dels seus versos. Aguiló s'endinsa en la galeria dels monstres clàssics (Creont, el Minotaure), dels gòtics (el vampir, l'home llop) i alguns de collita pròpia que, en el fons, no són tan lluny de nosaltres com ens pensem.

“Jo era el fill i el monstre i tots sabem bé
que els monstres s’enduen la pitjor Part
del joc dels averanys i dels profetes.

El cap de brau és només una anècdota.
La meva part pitjor és la part de l’home.”


(Fragment de “Minotaure”)

-Hiverns suaus, d’Alexandra March (pseudònim de Jordi Julià, Edicions 62, Flor natural als Jocs Florals de Barcelona 2005). Un altre a qui li agrada jugar, per a gaudi nostre. Professor de la UAB (jo en vaig ser alumne), en Jordi fa anys que estudia, admira i continua la poesia de Gabriel Ferrater. I malgrat l'empremta del mestre en la seva poesia, ha anat aprofundint i assolint el seu propi estil que consisteix en jugar amb el jo poètic, posar-lo en entredit, fer-nos-el més explícit. Poesia de l’experiència, però de qui? En aquest cas, se’ns presenta com a procurador de l’obra d’una poetessa desapareguda, anomenada Alexandra March, i amb gran encert i fent referència a la millor poesia femenina, en Jordi Julià aconsegueix fer un retrat del món de la dona. Un retrat on els homes ens podem veure reflectits en totes les nostres febleses. Fixeu-vos en aquests grans versos:

“T’odio perquè dubtes
i ja no vull conèixer els teus motius:
el vent de fora apaga
ceres i trenca branques mig podrides.
Avui quan fem l’amor
hauré d’imaginar-te en un record
d’algú amb qui creia viure,
d’algú que ni tan sols tu has conegut.”

(Fragment de “Ombres d’espelma”)

-Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu (Edicions 62). Sincerament i sense acritud, desconec qui és aquest home. Però n’he llegit uns elogis tan desmesurats al Cultura(s) d’avui de La Vanguardia (venia a dir que aquesta sí que era poesia contemporània i no d’altres, en clara referència als Imparables), que no me n’he sabut estar, i fullejant-lo he trobat un poema que ja el poso en la carpeta de “favorits”:

Madrigal

L’amor és una cosa terrible.
És difícil pensar en res que faci tant de mal.
Si us clavessin un tirabuixó a l’estèrnum
sabríeu de què us parlo, però abans
haurien d’estirar-lo i d’endinsar-lo sense acabar de treure’l.
És una sensació angoixant, decididament desagradable.
Com la noia que es lleva amb els llençols tacats,
Sense saber què fer-ne. Els clients dels bistrots
en algunes ocasions es netegen els llavis
amb una expressió semblant. Quan crido
la meva boca s’obre a l’infinit amb una fam insaciable.
Hi ha gats que moren de la Síndrome d’Immunodeficiència Felina;
a alguns coloms les plomes se’ls podreixen i quan surto al balcó
sento, com corbs, les gavines que criden
que estic enamorat, que estic enamorat.


És cert que la meva crítica d’aquests llibres hauria d’arribar d’aquí un temps, quan els tingui llegits, rellegits i digerits. Però ja us dic ara que, havent-ne fet unes fullejades, havent-ne llegit uns pocs poemes de cadascun, la frescor que desprenen és del tot engrescadora. Ja sabem que a Catalunya som molts els que escrivim versots, que ens passem la vida de concurs en concurs; però (i ara deixeu-me fer de Javier Marias) que de tot això n’acabi emergint mitja dotzena de poetes que valguin la pena, que puguin prendre en un futur el relleu als més grans, això ja és més difícil.

Com sempre, serà el temps l’encarregat de donar i treure raons.

Comentaris

  1. Anònim9:29 a. m.

    M'has fet venir ganes de comprar aquests llibres. Per quan la crítica?

    ResponElimina
  2. Sobre Monstres, una petita anècdota. Moll i Proa, com que el nostre país és tan gran, es reparteixen l'edició del guanyador del Premi Joan Alcover: a les Illes es ven Moll i a Catalunya, Proa. Al País Valencià no ho sé, la veritat. El cas és que la distribuïdora a Catalunya de Moll i Proa és la mateixa i al juny ens va arribar el Monstres en l'edició de Moll i al setembre el Monstres de Proa —1 euro més car, per cert. Potser és una nova estratègia per mantenir-lo més temps a les taules de novetats.

    Salutacions

    ResponElimina
  3. És un tripartit força encertat. A més a més, en el cas dels dos primers, i especialment l'Aguiló, la sintonia ambs els imparables és més que manifesta, poèticament i personalment, segons tinc entès. Crec que el 25 de gener farà la presentació del seu Monstres a la llibreria Espais que ara està al carrer Rosselló.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada