"Terra cansada", de Jordi Pàmias



Fa un parell d’anys vaig agafar de la biblioteca el poemari Fuga del mil·leni (2000, Proa), de Jordi Pàmias. Va ser més tard que, després de gaudir-lo, em vaig assabentar que l’autor de Guissona feia un munt d’anys que publicava amb gran èxit de crítica i situant-se en la senda dels Vinyoli, Carner o Maragall que el guiaren en els seus inicis en el vers. El seu amor per la poesia i la literatura en general va anar acompanyat de la seva activitat com a professor durant trenta anys i apadrinant alumnes com el poeta Txema Martínez Inglés (un dels millors “imparables”).

Fa ben poc li han atorgat el Premi de la Crítica Serra d’Or per Terra cansada (2005, Perifèric), un retorn a si mateix a través del cant a la memòria i a la geografia física i figurada que la sustenta. Els poemes d’aquesta darrera etapa estan influenciats per l’edat madura del poeta, fent una mena de recapitulació moral de la vida que l’envolta: la vellesa sembla que l’empenyi al recompte. Si a Fuga del mil·leni feia una ullada a les paradoxes que sustenten el nostre món modern, amb Terra cansada torna a casa, aixeca la terra a la recerca de les arrels dels arbres més vells i se sorprèn del fet d’envellir: tan lluny queden l’amor i la força de la voluntat? On queda tot allò que de jove tant estimava?, sembla preguntar-se.


Jubilació

Unes esquerdes fines solquen
una paret encara dreta,
però una mica escrostonada:
escriptura d’arrugues a les galtes i al front.
Quan la vida, madura, comença a decandir,
hi ha una heura delicada, que ens abraça.
El tendre amor commou
les filades de pedra, quan els anys esgratinyen
l’arrebossat, amb una mà secreta.
I l’alegria té
una verdor primaveral,
però també la bruna qualitat de la terra
que descansa, després de la collita.
En aquest aire assolellat de juny,
en aquesta hora lenta, amb ressò de campanes,

em sobta la frescor de l’heura que m’abraça.

Comentaris