Quan l'alè de la mort ens frega

Diuen que la consciència de la mortalitat ens fa humans. També diuen que en una època hedonista com la nostra, la mort es veu com un estigma a cobrir ràpidament, amb les millors ornamentacions, o es converteix en un pur espectacle televisat que la desvesteix de drama per pura repetició. I també que, justament, tot això produeix una paradoxa: si la mort és una cosa tan natural, per què no l’acceptem com a tal i es converteix en quelcom de molest?

Avui no estic per reflexions. Avui he rebut una de les notícies que succeeixen al seu pas. La mort m’ha tornat a llençar el seu alè pel clatell, amb la subtilitat de la traïdoria.

Això sí, aquí teniu un poema del meu apreciat Màrius Sampere.


Refús elegant

A qui m’envia aquesta mort,
la hi torno.

Ve de fora, no em serveix de res.
I –al taller de nines- la torno
abans que no m’arribi santa,
tatuada amb agulles de cap, les de l’emprovador
de vellut.

Aquell qui me l’envia,
la mort,
se’n pot fer, si li abelleix,
un cabàs de flors.
No. Molt més: la primavera.
Més encara: la tardor.

Comentaris

  1. M'has fet pensar en aquell vers de Machado...

    (...)Que por doler, me duele hasta el aliento (...)

    Hauriem d'aprendre a conviure amb la mort, però és com els doctorats, que tothom voldria enllestir-los, però costa posar-s'hi.

    la mandra i la por mouen el món.

    ànims, si serveixen de res.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada