Les llistes són estúpides, inclosa la meva (llibres del 2005)



Com si fos l'home dels nassos. S’acaba l’any i per tot arreu surten les ditxoses llistes que intenten recollir els títols a tenir més en compte del cinema, la música o la literatura. Él fracàs dels cànons no els tira enrere, tot sabent que molta gent els pren com a termòmetres de consum. "Ah, mira, és el llibre més venut de l’any: deu ser bo, li regalarem al nostre nebot." I després passa el que passa, que els afortunats i les afortunades es passen el gener amunt i avall canviant uns regals que, de vegades, neixen fruit de l’atzar més desganat, perquè la gent acaba farta de passar-se quinze dies comprant pels descosits. Paraula d’exvenedor, que les ha vistes de tots colors.

Bé, deixem el tema, perquè el que jo volia és proposar la meva pròpia llista. La idea em ve de l’original proposta de llista que fa El llibreter, cansat precisament de tanta llista. A diferència d’ell, que aposta per assenyalar els millors llibres que va llegir el 2003, jo us faig cinc cèntims de les millors lectures literàries que he fet durant aquest 2005 i que no sortiran en cap llista de les que es publiquen.

-EL MILLOR (PER PARTIDA DOBLE): “Austerlitz” i “Els emigrats”, de W. G. Sebald. Com qui no vol la cosa, amb el mateix posat sorrut de les fotografies que ens el presenten abans de l’estúpid accident que se’l va emportar, Sebald radiografia les vides de persones enfrontades a l’abisme de les seves vides. Els morts ens parlen a través dels seus llibres i ens diuen moltes més coses de les que ens diuen a vegades els mateixos amb qui compartim el dia a dia. I que ningú es pensi que això va de fantasmes en el sentit terrorífic: aquí, els únics fantasmes que hi surten són els que porten als protagonistes dels seus llibres a la incomprensió. En el primer, Sebald coneix un personatge que li narra com, descobrint que era fill adoptat, va haver de reconstruir la seva personalitat a través del record. En el segon, quatre històries narren les vides d’uns emigrants jueus, tots ells morts a causa del dolor del record i de l’esperit d’emigrats (sionista i personal) que els turmenta.

-EL CLÀSSIC REDESCOBERT I REEDITAT: “Els vençuts”, de Xavier Benguerel. La derrota i l’exili sempre podran ser narrats des de mil i una perspectives, però totes sota el prisma de l’esgarrifança. Benguerel retrata les penúries de dos grups d’exiliats ben diferents: un grup d’intel·lectuals de la Generalitat republicana i un grup de soldats rasos que acaben en un camp de concentració francés. Tot escrit des de les entranyes. “Els vençuts" se’m representa com una mena de sistema nerviós literari a través del qual aquells que ens encurioseix el temps històric de la República podem sentir de ben a prop les decepcions i les penúries de qui van viure l’aixecament i l’assassinat d'aquell somni polític i social. Escrit amb una llengua de ferro, insubornable per la vulgaritat, és un dels grans títols recuperats durant aquest any.

-LA SORPRESA D'UN ESCRIPTOR QUE PROMET: “El manuscrit de Virgili”, de Miquel Pairolí. Ja fa anys que l’escriptor de Quart publica i escriu en mitjans de comunicació (té dues novel·les anteriors, assajos i dietaris variats), però aquest darrer treball té una consistència i un caràcter propi inhabituals. La història d’un escriptor jove que rep l’insòlit encàrrec d’escriure per a una sola persona li serveix per reflexionar sobre la pròpia literatura, sobre els motius de la seva existència i les motivacions de l’autor. L’any de Pairolí és rodó si comptem l’excel·lent traducció que va fer de "La pell i els ossos", de George Hyvernaud, una narració esgarrifosa de les vivencies de l’escriptor francès en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial.

-LA SOBRIETAT I L'OFICI PER DAMUNT DE TOT: “La vida en l’abisme”, de Ferran Torrent. El de Sedaví juga en una segona línia de la literatura catalana. Però no em malinterpreteu: els seus llibres m’enganxen i m’agraden, demostren una solidesa en la comprensió de l’ofici d’escriptor que el fa desenvolupar bons treballs com aquesta novel·la o la celebrada “Gràcies per la propina”. La manca de pretensions o potser d’arrodoniment del material que té entre mans (o simplement que li manca aquell puntet de talent necessari) no el deixen arribar a entrar en aquella alineació que formen els Monzó, Moncada, Cabré... Tot i així, molt destacable al meu parer.

-L'AMERICÀ IMPASSIBLE QUE CONEIXIA D'OÏDES: “Oh, esto parece el paraíso!” de John Cheever. El vaig trobar en una llibreria de vell. N’havia llegit bones coses en alguna banda i no em va decepcionar: amb l’agilitat habitual dels bons narradors nordamericans, ens presenta l’enèsima disecció del somni americà a través d’una sèrie de personatges que es posicionen davant la brutal contaminació que pateix un llac per culpa d’una empresa que dóna treball a tot el poble i davant les seves pròpies vides, erràtiques per culpa dels propis errors o dels dits acusadors dels demés. Sense voluntat de moralitzar, ens dóna tota una lliçó de voluntat i de compromís.

-EL MESTRE SEMPRE PRESENT: Stefan Zweig. “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, “Joc d’escacs”, “Els ulls del germà etern”... M’he passat l’any llegint les seves novel·les breus. I no me’n canso, tant pel seu estil senzill i sublim com per la profunditat de les seves lectures, que no engabanyen però acaben deixant un pòssit. Estic a la meitat del seu excel·lent “El món d’ahir”, on no només fa un retrat acurat de l’Europa anterior a les guerres, sinó que ens narra la seva pròpia vida, la vida d’un home apassionat per la literatura que el portarà a conèixer tota sèrie de personatges, descrits amb la seva evident mestria per a la captació de la psicologia humana. Una obra que s’ha de llegir per entendre quin món hauríem de voler perquè, per damunt de tot, fins i tot de la literatura, Zweig va ser un humanista (en el sentit més intrínsec de la paraula).

La meva llista podria ser aquesta... o no. Potser ara me n'oblido algun. Potser hi falta algun escriptor que descobriré l'any vinent. Potser d'aquí a vint anys alguns d'aquests anirien fora. Tampoc hi ha cap títol de poesia, cosa injusta sobretot en mi, lector habitual d'aquest gènere.

Las llistes són estúpides, inclosa la meva.

Comentaris

  1. La teva llista pot ser moltes coses, però no és cap estupidesa...

    Problema de les coses útils quan amb elles intentem fer dogmes de fe i vestits de talla única.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada