"El teló" de Milan Kundera



L’altre dia esbossava aquesta contraposició tan actual de literatura esteticista i literatura consumista, per dir-ho d’alguna manera. Els límits em resulten tan evidents que les descripcions se’m fan molt feixugues, a banda que sempre he cregut més encertat referir-se a les paraules d’aquells que realment entenen sobre literatura: els mateixos escriptors.

I resulta que fa poc he llegit El teló (Tusquets editors), del meu apreciat Milan Kundera (la lectura de La insostenible lleugeresa del ser es va convertir en un punt d’inflexió dins la meva evolució en el món dels llibres, un d’aquells textos que et sacseja amb la novetat engrescadora), on el novel·lista txec fa un personalíssim i profund esbós de què entén per novel·la. Escrit amb una senzillesa i una claredat excel·lents es converteix en una caracterització del gènere i de les seves particularitats: l’aparició del concepte de novel·la, l’humor i la vulgaritat com a contrapunt literari, la importància dels petits actes de la vida enfront de la tragèdia clàssica, la personalitat del novel·lista, la diferència entre el lirisme poètic i la narrativa, les literatures d’estats petits enfront de les “grans” literatures (molt interessant de cara a la nostra literatura catalana)...

A mida que es va desenvolupant el seu assaig, Kundera desplega tots els seus referents literaris (Cervantes, Rabelais, Kafka, Grombowicz), cosa que encara dota de més interès al seu treball, incitant el cuquet de lectors inquiets que portem dins, aprenent no només a llegir sinó què podem llegir d’interès.

Resulta, però, que encara hi haurà qui em digui: “tot això està molt bé; però em pots dir per què sempre serà més important Anna Karenina que El codi da Vinci? Dan Brown ha venut molts llibres, així que si agrada a molta gent deu ser bo!”. Vejam què diu el mestre Kundera:

“Però una novel·la que glorifiqui unes actituds convencionals, uns símbols gastats com aquests, s’exclou de la història de la novel·la. Perquè és estripant el teló de la preinterpretació que Cervantes va posar en marxa aquest art nou; el seu gest destructor es reflecteix i es prolonga en cada novel·la digna d’aquest nom; és el senyal d’indentitat de l’art de la novel·la”.

Més encara: “Cada novel·la creada amb una veritable passió aspira ben naturalment al valor estètic perdurable, i això vol dir al valor capaç de sobreviure al seu autor. Escriure sense tenir aquesta ambició és cinisme: perquè si un lampista mitjà és útil a la gent, un novel·lista mitjà que produeix conscientment llibres efímers, comuns, convencionals, o sigui inútils, o sigui que fan nosa, o sigui nocius, és menyspreable. És la maledicció del novel·lista: la seva honestedat està lligat a l’infame pal de la megalomania.”

No em vull oblidar de Jaume Cabré, l’excel·lent novel·lista català, que acaba de publicar un llibre similar, La materia de l’esperit (Proa). Fa uns anys vaig llegir El sentit de la ficció, on explicava com acostuma a escriure les seves novel·les. Ara torna a l’assaig per explicar-nos les lectures que l’han marcat i quin sentit té per ell l’activitat de llegir. Encara no m’he fet amb aquest llibre, així que poc més puc dir, però sempre és un plaer aquests treballs on, amb un clar esperit de divulgació, els escriptors ens transmeten les seves reflexions al voltant de la passió per la literatura, el nord que ha guiat la seva vida.

Comentaris

  1. Val la pena.

    Molt diferent de Kundera, però comparteixen el gust per allò que no té perquè agradar a tothom.

    ResponElimina
  2. Pens que potser hi ha pocs autors que escriuen amb aquest esperit de perdurar. A Mallorca, qui ho tenia molt clar era Miquel Àngel Riera. El recoman de tot cor: poesia, contes i novel·les. Hi trobam la pretensió de ser escriptor, i no pas la pretensió efímera de vendre llibres. Tanmateix, pens també que hi ha obres que marquen, que quan les llegeixes tens clar que allò perdurarà. Un exemple és el que llegesc ara: Els treballs perduts, de Joan F. Mira. Certament, no se'n troben gaire, de llibres perdurables.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada