Reflexió d'un ex-professor (i 2)



He rebut un post d'un lector/lectora sota l'anonimat que m'interrogava sobre si deixava o no la docència. Rellegit el post, me n'adono que vaig cometre l'error de no aclarir per què m'autodenominava ex-professor.

Doncs bé, simplement respon a un altre dels mals que s'extén entre el professorat de nova fornada: la temporalitat. No fa ni un any que em dedico a la docència i ja he estat en dos llocs diferents. I els que m'esperen... Ens hem de conformar amb suplències per tota mena de baixes que, a la llarga, no tenen continuïtat. Dilluns vaig plegar, doncs, de la meva darrera feina. Ara, desintoxicació d'alumnes i sant tornem-hi, a enviar currículums.

Per cert, com ja haureu endevinat, la fotografia adjunta pertany a la pel·lícula de ciència ficció El club de los poetas muertos. I ho dic sense sarcasmes: aquesta imatge del professor referencial pertany a altres temps, amb altres valors i necessitats. No vull semblar carca, res més lluny de la meva ideologia personal; però avui en dia tendim a confondre modernitat i amplitud de mires amb vulgaritat i amoralitat.

Comentaris