Match Point



Dissabte de cinema.

A la porta del Verdi s’havia format una llarga cua. La raó, dins la sala 1 de projeccions. Woody Allen en el seu etern retorn anual, aquest cop amb Match Point i abandonant la seva estimada Nova York. I m’és igual el que diguin: joc, set i partit per al mestre. La menys allenesca de les seves darreres pel·lícules es converteix en el seu drive més convincent dels darrers anys. El protagonista és un tauró assedegat per escalar ràpidament dins la societat londinenca més selecta, però quan la seducció apassionada amb formes de Scarlett Johanson (“you have a sensual lips”, i tant) es creui en el seu camí, s’iniciarà un autèntic malson que culmina en el drama. Incapaç de prendre la decisió més correcta, el convincent Jonathan Rhys Meyers transforma el tauró pretenciós i cínicament perfecte en un covard que, com ell mateix afirma, en els moments decisius decideix amagar la consciència sota la catifa i actuar sense escrúpols.

Però no tot acaba aquí: Allen demostra, sota un humor negríssim, que la seva visió del món és terrible: la sort és la força que ho mou tot; lamentablement, aquesta sort sempre està del costat dels més mesquins.

I mentrestant, una colla de grans actors britànics, pinzellades d’humor anglès i la sensació que aquest és un dels guions més sòlids i menys woodyallenescos del geni de Manhattan en els darrers temps.

Abans del Verdi, una passejada per la FNAC. M’he fet amb Chungking Express, de Wong Kar-Wai. Veurem si m’apassiona tant com 2046. Ah, i…. Star Wars Episodio III. Quan l’agafo, em pregunto què em passa i quan temps em durarà aquesta mena d’esquizofrènia cinematogràfica. “Assedega una mica més el nen que encara tens dins teu”, em dic per tranquil·litzar-me. Però de fons se sent la caixa recaptadora de Hollywood engreixant els seus calaixos i sembla com si la meva consciència s'amagués sota la catifa…

Comentaris