L'escriptor frustrat i l'ésser únic imperfecte



L’escriptor frustrat intenta recordar un diàleg de Plató on es parla dels orígens de l’amor amb l'ajuda d'una metàfora mitològica. Com que no la recorda, o el seu record es difumina pels anys transcorreguts de la facultat ençà, decideix inventar-se-la.

Un bon dia, els déus van crear un ésser únic que conjugava una part masculina i una part femenina. Aquell ésser era la síntesi de tot allò que els déus creien el millor. Però quan aquell ésser va desobeir la voluntat dels déus, va ser condemnat i separat en dues meitats: la meitat masculina i la meitat femenina.

Com que la unió de les dues meitats es va convertir en l’anhel de les meitats masculines i femenines, els déus van atorgar-lis la capacitat de reproduir-se en una descendència formada per noves meitats que no paraven de buscar-se l’una a l’altra, eternitzant el procés de duplicació fins a l’impossible.

De tant en tant, però, apareix un ésser estrany que, en comptes d’agafar la identitat d’una de les meitats, pren la meitat de l’ésser masculí i la meitat de l’ésser femení. Malauradament, la seva síntesi no és tan perfecta com per arribar a convertir-se en l’ésser únic. És una mena de còpia que pren només un terç d’aquell ésser. I com que condensa en si mateix el masculí i el femení, tampoc necessita buscar a l’altre.

En certa manera, però, aquest ésser únic imperfecte es busca a si mateix, perquè ja conté dins seu part de l’altra meitat que hauria de buscar. I com que també hereta l’instint de recerca dels seus engendradors, girarà els ulls cap a si mateix, començarà a perseguir-se amb l’obstinació dels orats. Per això l’ésser únic imperfecte és l’ésser més trist que hi ha al món i l’escriptor frustrat se’n compadeix.

Per això, l’escriptor frustrat es compadeix de si mateix.

Comentaris