"La novia cadáver", de Tim Burton



Victor seu davant del piano i acaricia les seves tecles per, a continuació, iniciar una interpretació de reminiscències chopinianes. Atordit pel seu proper casament, ensopit sota una vida grisa i inert en què no té capacitat de decisió, el ninot de plastilina ideat per Tim Burton pren vida als nostres ulls a través de la màxima expressió humana: els sentiments. La música li serveix per alçar-se per damunt de la mediocritat que l'envolta en una de les escenes més significatives de La novia cadáver.

L'experiència de l'amor i les seves conseqüències són, per damunt dels números cabaretescs dels morts o les excel·lències visuals, el centre vital de la història. En els ben aprofitats 76 escassos minuts, les peripècies de Victor ens mostren les complexitats, contradiccions i traïdories que es produeixen en l'àmbit sentimental.

L'amor no és cosa de broma, sembla que ens vulgui dir Burton, malgrat l'ensucrament final de la proposta. I menys per a la nòvia cadavèrica, que aviat s'alçarà per damunt de la resta dels personatges. Enteresa, candidesa i malenconia formen el caràcter d'una personalitat que ningú diria que hagi estat recreat per les mans d'un animador. Bellíssima en la seva mortandat, el seu rostre és el reflex de les tristors que l'experiència més amarga, el desengany, ha pogut gravar en l'ànima d'una jove.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada