El senyor Jéan i la paternitat



La vida està plena de cantonades que hem d’anar prenent sense saber ben bé què ens hi espera. La paternitat és una d’elles, i al còmic Señor Jéan: Como quien oye llover, els seus autors, Dupuy i Berberian, reflexionen sobre la condició de pare i sobre aquesta etapa de la vida: a vegades les coses arriben quan menys t’ho esperes i davant d’això tothom fa el que bonament pot.

Qui segueixi el LlunÀtic de fa temps ja sabrà que, juntament amb la literatura i la música alternativa, el còmic francès és una de les meves grans debilitats. I treballs com aquest Señor Jéan demostren que quan un dibuixant vol parlar d’alguna cosa més que de batalletes, acudits suats i altres adolescències, aconsegueix donar-li a les vinyetes una major profunditat, una maduresa que converteix el còmic en un llenguatge tan apte com qualsevol altre art que s’acosti a les coses que preocupen l’ésser humà. I tot atorgant-li un sentit de l’humor deliciós, com és el cas d'aquesta parella de dibuixants francesos.

De moment, i per sort, Norma Comics segueix publicant una sèrie de gran prestigi a França però que aquí, pel que fa a vendes, deixa molt que desitjar en quant a popularitat. El còmic, a les nostres contrades, continua arrossegant etiquetes i prejudicis infantiloïdes (que també s’encarreguen d’alimentar els seus consumidors, val a dir-ho). Però, com en tots els casos, qui sap remenar entre la brossa sempre pot trobar coses de gran valor.

Dupuy i Berberian, Manu Larcenet, Lewis Trondheim. El gran trio d’asos del còmic francès que, a comptagotes, segueixen parlant-nos de la vida, assolint el que podem anomenar “poesia de la quotidianitat”.

Comentaris