El món en blanc i negre (apocalíptics i integrats)



Ja fa una colla d’anys que Umberto Eco, en el seu assaig Apocalípticos e Integrados, reflexionava sobre aquelles dues veus greus que es radicalitzaven dins del discurs cultural quan analitzaven la nova societat de consum i la "cultura de masses". Vaja: els elitistes, incapaços de cedir a la sacralització de l’art, i els “integrats”, aquells que veien nous llenguatges i evolucions en els productes de nova fornada.

I encara estem amb la mateixa cantarella. I, tal com estan les coses, cada vegada posant-se més seriosa. Dins de la literatura, concretament, les posicions es van perfilant amb una claredat meridiana i anguniosa que, en el cas de la literatura espanyola, té reflex en les polèmiques desvetllades els darrers dies i que semblaven tenir en les declaracions de Juan Marsé l'última de les seves batalles.

Tot això ve de la lectura d’unes declaracions del nou Premi Nacional de Literatura Espanyola, José Manuel Caballero Bonald, com diu el diari Avui:

"Sense deixar la polèmica no s'està de qüestionar les paraules de l'escriptor Arturo Pérez Reverte, que fa un parell de dies va dir que l'estil era el refugi de la frivolitat. Enmig de les deixadeses estilístiques actuals, ell té molt clar que sempre ha procurat interpretar la vida "a través d'una prosa acurada o d'un vers amb pulcritud estilística, al costat d'un aprofundiment i una indagació en el llenguatge per assolir aproximar la idea a l'escriptura". "La literatura que no tingui estil, no m'interessa", clava."

Estil o història. Apocalipsi o integració. El món s’està esquerdant en dos. D’entrada, a les llibreries tot són codis Da Vinci, Pandores i thrillers sobre advocats o dietaris de senyores angoixades. I per altra banda un caminoi al que fan cas ben pocs, que cada vegada es va resclosint més en la seva cuirassa d’incomprensió i desfici per l’abisme literari. Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas n’és un exemple, malgrat que sigui una bona novel·la. No dic que no s’hagi de tenir voluntat de transcendir, ni deixar de ser ambiciós, ni molt menys; però a vegades aquesta via es mira massa el melic i corre el risc de deshumanitzar-se apel·lant precisament a aquesta voluntat humanitzadora, d'aprofundir en la vertadera naturalesa humana.

No hi ha pas una tercera via? No és possible agermanar accessibilitat sense rebutjar a la recerca d’un estil propi i a la transcendència? No és possible conciliar els extrems, com proposava Eco fa tres dècades?

La literatura (i l’art, per extensió) és i ha de ser un joc recíproc, on el lector sigui exigit per l’escriptor a comprendre la seva proposta, a deixar-se arrossegar pels meandres del riu i entendre el propòsit i les condicions d’aquest viatge. A fer servir el raonament, vaja. Però això no vol dir que la manera com esdevé el viatge hagi de ser més important que el viatge en si, o a la inversa.

No sé pas si m’explico. Però el que més em preocupa és que aquesta petita polèmica (petita per les dimensions de l’art dins el nostre món actual) és un pàlid reflex de l’orientació cap als extrems que està patint el nostre món en tots els àmbits.

Com si saber que una cosa és blanca o negra ens fes més fàcil la vida.

Comentaris