Les desaparicions il·lustrades



Thomas Pynchon o J.D. Salinger són alguns dels il·lustres escriptors en domicili desconegut, que s’han fet fonedissos als ulls inquisidors de la popularitat. Sembla que un elogi pot arribar a ser tan estigmatitzador com una acusació...

La darrera novel·la d'Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, tracta d’aquesta necessitat de desaparèixer. Robert Walser, un dels seus autors referents, deia sentir-se feliç només en les "regions inferiors", aquell estat de la vida que l’aïllava de les inquisicions dels demés. La popularitat, l’èxit... Res d’això anhelava Walser o hauria d’anhelar qualsevol escriptor. Només sadollar el desig d’escriure, de reflexar damunt el paper un petit esbós de les seves divagacions. En principi; perquè com a ésser contradictori que som, a vegades necessitem del copet a l’esquena per alçar-nos i seguir endavant.

Els petits plaers d’una vida insignificant. Les passejades vagaroses entre els desconeguts, aturar-se davant la belleza dels paisatges , l’elogi a les petites coses... Walser va morir una nit de Nadal damunt la neu, durant una de les seves llargues passejades. Potser va ser ell mateix qui va determinar el seu propi final, amant com va ser de dur la seva vida amb ferm timó cap a una idea absoluta de llibertat, encara que fos al preu d’accelerar el procés de desaparació que és tota vida. Perquè, vist així, la desaparició és un fet intrínsec a la vida mateixa.

I tantes vegades penso d’anar-me’n a un poblet de muntanya, dedicar-me a alguna feina modesta que em deixés els caps de setmana per gaudir del món circumdant, passejant pel matí i ocupant les tardes fredes de tardor llegint un bon llibre, arraulit en una butaca...

I el llit fred al primer contacte quan tastes els llençols nets i planxats, i buscar un cos estimat per mirar de contagiar-vos el calor que a un sol li costa de desvetllar...

I en aquest racó desaparèixer...

Comentaris

  1. Una prova:

    De qui són aquests versos?

    la vida és escultora i ens va fent
    a cops, sense importar-li la ferida,
    i mai no som al gust del seu talent
    i torna mil vegades, insistent,
    a fer-nos i ferir-nos. L'embranzida

    no cessa, no s'acaba, no descansa,
    i no podem trobar en cap lloc la pau.
    No som definitius, ni l'esperança
    tenim de ser-ho mai. I l'hora mansa
    és breu, forçosament, i no s'escau.

    Vindrà, si tenim sort, quan tot s'acabi.
    Voldria per llavors, poder ser savi,
    haver posat un ordre en el tumult
    divers, esborradís, del món ocult
    que sento revoltar-se en mi mateix,
    i tot recomençar-ho com qui neix.

    ResponElimina
  2. incògnita resolta...David Jou

    físic i lletraferit

    gràcies per jugar amb mi

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada