in nuce



in nuce (Proa, 2000) és poesia despullada de tot artifici, de tota banalitat, no ja de recursos, si no de paraules. Perquè el poeta Antoni Clapés ens diu que tot ha estat escrit, que trobar noves coses a dir és un acte inútil. Llavors, arribats a aquest cul-de-sac, l’essència i el silenci es converteixen en els referents de la seva proposta.

Però in nuce diu moltes més coses, a desgrat de l’autor, perquè la bona poesia ja ho té, això. I encara que busqui allunyar-se de la tipificació poética, Clapés escriu versos com aquests:

Segueixes un itinerari
ple de revolts, d’artificis,
sense saber on et mena.
Voreges límits
-limiten, de debò, els límits?-
fins a adonar-te que el camí
només existeix en la ment,
el portes a dins : el dius
amb mots, amb silencis,
amb allò que escrius.

El camí el fas i et va fent.

Després de llegir-me gran part del poemari, ja sé que Clapés em parla de la creació poética. Però com que el lector no està subjecte a una única lectura i com que la meva vida està granada de revolts, d’artificis i de límits, també puc sostreure que el camí desitjat per seguir només és una imatge interior. En realitat, el camí és quan el fas i tu ets pel camí.

PD: Si voleu una aproximació més seriosa, llegiu al Carles Hac Mor.

Comentaris