Els deliris visulals de Terry Gilliam



Cada fotograma que filma l’ex-Monty Python Terry Gilliam són com les cantonades d’una ciutat desconeguda: no saps què t’hi trobaràs una vegada hi giris. Esteticista de la bogeria i del deliri, el britànic comença a guanyar-se amb els anys l’etiqueta de director maleït... i no m’estranyaria que acabés com Orson Welles, rodant films de baix pressupost coproduïts per diferents països europeus.

El secret dels germans Grimm és una mena de compendi de totes les seves obsessions habituals. La trama se centra en la figura dels dos escriptors, però en comptes de biografiar-los, els reinventa com a protagonistes d'una trama fantàstica que pren elements de tots els seus famosos contes: La caputxeta vermella, La ventafocs, Hansel i Gretel, L'home de gingebre...

Algun dels efectes especials es ressenteix per manca de pressupost (o potser per la inventiva que demana imatges com un cavall empassant-se un nen), però la factura visual del film és espectacular: l’Alemanya ocupada per les tropes de Napoleó a finals del segle XVIII esdevé, recordant molt i molt a Sleepy Hollow, una extensió de fang poblada per cases recargolades, cels coberts i boscos tenebrosos.

Heath Ledger (Jacob Grimm) i Matt Damon (Wilhelm Grimm) donen vida als germans. Tant pel seu caràcter com per les interpretacions recorden moltíssim als Robin Williams i Jeff Bridges de El Rey Pescador, l’antagonisme entre l’home racional i el fantàstic, pres per boig, però que seguint una sèrie de peripècies acaba justificant, enmig d'una realitat hostil, els seus principis. Aquells que ens diuen que l’home fantàstic pot acabar essent víctima de la seva monomania, però que tampoc es pot viure sense la passió de la voluntat imaginativa.

Comentaris

  1. curiosament també recorda molt a "into the woods" (els contes es barregen, es perd el fil conductor de la història i no se sap com s'ha d'acabar...) hi ha imatges precioses (com la caputxeta endinsant-se cap al bosc q m'ha fet imaginar la possibilitat q aquest musical convertit en una pel.lícula podria tenir una estètica semblant... evidentment a la torre hi hauria la rapunxó (o rapunzel com vulgueu)

    bon dia

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb vosaltres... en part.

    estètica preciosista en general, esquitxada de gags suats per tal de rendibilitzar el que hauria de ser un malson preciós.

    No sé, sempre he pensat que els contes per nens, els de tota la vida, són contes de terror.

    I em remeto a la caputxeta pel bosc. Terrorífic i apassionant.

    llàstima que sigui tant desigual...però és clar, suposo que els productors ja en devien tenir el pap ple...i els diners són els diners.

    Una llàstima.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada