Caòtic i atzarós



A l'escriptori de l'ordinador, els logos dels programes que més utilitzo ocupen la part esquerra de la pantalla amb un ordre perfecte que fa fredar, i em sobta el contrast tan brusc que visc. Acabo de tornar d'un matí a La Mola i ara em ve a la ment els caminets trencadissos i recargolats que recorren la muntanya. Caòtica i atzarosa; així és la natura, regida per unes lleis que no acabem d'entendre. Estem entestats a controlar-la imposant ordres arbitraris i absurds.

Tot això em porta a pensar en el romanticisme i la filosofia alemanya d'una banda; de l'altra, en el desastre de Nova Orléans. Em ve a la memòria el famós quadre de Caspar Friedrich: no eren els romàntics qui veien a l'home minúscul i impotent davant la força de la natura? No venia d'aquí part del pessimisme existencial dels Schopenhauer i Kierkegaard? Els que més els alemanys, i d'aquí tota la seva filosofia extremament racionalista.

No sé a tomb de què em surt tot això. A vegades la ment també fa tombs i disgressions de poc sentit. Però també crec que pujar dalt d'una muntanya ha de servir d'alguna cosa més que per mirar-se embadalit el paisatge. També serveix per intuir algunes veritats que no podem trobar entre l'asfalt de les nostres urbs. O potser no.

El dubte, l'etern dubte.

Comentaris