Misteris de les biblioteques públiques




És molt curiós comprovar com en certes biblioteques públiques els seus catàlegs ens reserven força sorpreses i misteris. En la meva darrera visita vaig ensopegar amb un poeta francès de qui no havia sentit a parlar mai, Henri Michaux. Més misteris: la traducció era en català, d'una obra anomenada La nit es mou, publicada (encara més sorprenent) per "Pagès Editors": qui diu que ja no queda gent dins el negoci que fa les coses per amor a l'art?

Una vegada obert el llibre vaig començar a quadrar les peces del trencaclosques. La traducció, del 1966, era de Manuel de Pedrolo. Aquesta informació li otorgava una mica més de lògica al fet de la publicació. Però la manca d'un pròleg no acabava d'esclarir el misteri del "llibre-bolet", ni em donava cap informació del poeta francès. En canvi, em trobava amb tot un plegat de poemes en prosa (o proses poètiques) que fan així:

“Sota el sostre baix de la meva petita cambra hi ha la meva nit, abisme profund.Constantment precipitat a milers de metres de profunditat, amb un abís multitud de vegades tan immens sota meu, m’aguanto amb extrema dificultat en les aspreses, esgotat, maquinal, sense control, dubtant entre el disgust i la tossuderia; l’ascensió-formiga continua amb una lentitud interminable. Ben just si a la paret perpendicular es llegeixen les aspreses cada cop més ínfimes. L’abisme, la nit, el terror, s’uneixen cada vegada més indissolublement.”

El vaig trobar inquietant i suggerent. Convençut que internet me’n diria alguna cosa més, el vaig agafar, tant si fos un gran de les lletres franceses com si es tractés d’un nouvingut postmodern.

Per què aquest desig de conèixer? Per què la necessitat tan urgent de contextualitzar tot allò que llegeixo? Un defecte de l’academicisme dels estudis filològics? Segons el new criticism, sóc una víctima dels xafarders literaris. Suposo que estic d’acord amb allò que diu que, de vegades, la vida de determinats autors és millor que la seva obra. D’aquí s’alimenta molta de la metaliteratura que sembla ser el gènere dels nostres temps.

En fi, Henri Michaux (1899-1984) era més belga que francès, i alternava l’escriptura amb la pintura. Una vida complexa i itinerant el va dur fins a la mescalina i el LSD a partir dels anys 50, una experiència que va reflexar en diferents escrits. Però deixem que l’enciclopedisme ens il·lumini millor: “la base essencial de la seva experiència poètica consisteix a evidenciar la negativitat del món circumdant. Els seus primers reculls, (...) expressen una crisi d’identitat, la voluntat d’analitzar l’ésser i l’atractiu del viatge real o imaginari”. Uns viatges, és clar, molt més prosaics que la pintura o la literatura.

Ara ja sé qui és per a l’enciclopèdia Henri Michaux, perquè saber qui era realment només m’ho deixarà entreveure el seu llibre. Més bibliografia (inútil?): l’autor de la portada i dels dibuixos interiors és en Benet Rossell, artista que també interelaciona poesia i pintura, ja sigui en solitari o col·laborant amb d’altres.

Comentaris