Sóc un fòssil sentimental (Dietari, Ripoll, 16/07/2005)



La resta del temps el passo com un personatge de Monzó o de Pàmies, un d'aquells homes mig perduts, mig entabanats, que van passejant la pesadesa solitària com si es tractes de la digestió d'un dinar abundós. Sé que als ulls de la gent puc resultar, si més no, excèntric: jo també desconfiaria d'un paio que passeja tot sol amunt i avall del poble, dina i s'allotja també tot sol i al parc i a les terrasses es dedica a llegir i escriure. No sé on he llegit que les lletres seran l'aristocràcia decadent del segle XXI, en referència als estudis universitaris. Em jugo qualsevol cosa que els i les de la meva corda acabarem engolits per la indiferència de la gent i la indisposició d'un món cada cop més tendent a assedegar només les emocions fortes.

Apa, i ara que no vulgui que ningú em digui pedant... Quina mena de fòssil sentimental he esdevingut? La meva ex mateixa no ho va acabar d'entendre mai. Li vaig explicar que a vegades sentia la derrota i la seva vivència com a l'únic lloc moral per habitar, i s'ho va prendre només en la vessant de problema psicològic. Mai va entendre que els esteticismes són més que això, que a vegades calen fins al pou més íntim de qui escriu perquè en pugui surtir quelcom de profit?

Comentaris