L'estranya quotidianitat de Vila-Matas


Fa uns mesos vaig tenir el plaer d'assistir a una conferència d' Enrique Vila-Matas, un escriptor il·lustrat com jo anomeno a tots aquests autors que els agrada jugar amb les fronteres de la realitat i la ficció, barrejant-hi constants referències culturals i curiositats. Doncs bé, el personatge em va resultar ben interessant: un home intel·ligent i irònic que veu la vida des de la literatura i que té prou vivències i coneixements (a part d'una facilitat de paraula) com per fer prou amenes les dues hores que li pertocaven. L'excusa era parlar de la crítica literària, però per sort això va ser el de menys.
Confesso que no he llegit res de Vila-Matas, però amb l'arribada de l'estiu estic preparat per descobrir el seu univers literari. De moment arrenco amb Desde la ciudad nerviosa, un recull d'articles i assaigs que acabo d'encetar (porto unes 50 pàgines) i que ja puc dir que són absolutament seductors. Malgrat les constants cites, malgrat tota la seva erudició, Vila-Matas està dotat d'una paraula que t'arrossega cap a la seva crònica que acaba convertint-se en una mena de conte. La peculiaritat dels fets que hi relata ajuda molt:

"Dice Mauricio Bach que me pasan cosas muy raras y cita como ejemplos el que en un drugstore parisiense fuera detenido al ser confundido con el terrorista Carlos o el que, en los años setenta, me dieran un papel secundario en una película de James Bond. Que siempre me pasan cosas muy raras es lo que hace dos años en un autobús romano estaba diciéndome Mercedes Monmany cuando de pronto un viejo japonés se puso a leer, en alemán y en voz muy alta, una guía de los restaurantes de Marraquech."

Descripcions de Barcelona o Porto, una acera de Barcelona poc o gens transitada (misteri que investiga el nostre Sherlock, és clar), vivències amb l'escriptor Augusto Monterroso o la seva curiositat en fixar-se què llegeixen les dones al transport públic són algunes de les seves cròniques. Possiblement els grans escriptors demostrin les seves dots en el periodisme, la narració que sempre superarà la ficció.

Comentaris

  1. La metaliteratura té el seu intringulis; hom no sap si és captiu dins una gàbia o llibert en un cel de núvols, no obstant, aquesta mena d'escriptura et captiva si t'ofereix altres universos literaris.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada