"À L'Origine", de Benjamin Biolay



Amb només 30 anys, el francès Benjamin Biolay publica el seu quart disc, À l'origine. Potser el més irregular de tots, però no per això mancat de cançons extraordinàries: "Mon amour m'a baisé", "Mème si tu pars", "Paris, Paris", "Adieu triste amour" (a duo amb Françoise Hardy) o la enorme "Dans mon dos" mantenen el seu repertori d'himnes romàntics dedicats a l'amor i les seves decepcions. La resta de temes aposten per afegir més guitarres a la seva proposta d'unir la cançó d'autor i el pop rock, a més d'introduir lletres de caire més crític.
El seu primer disc, Rose Kennedy (2001) fou un homenatge a la cançó francesa de tota la vida però posada al dia amb un so fresc. Négatif (2003), al meu parer, és el seu millor disc, un treball brutal on es troba a si mateix abandonant el clixé de cantautor per fer una proposta que acorda els Beatles amb Serge Gainsbourg i que troba un equilibri entre l'intimisme acústic i els arranjaments de corda i orquestra. Només un any després arribaria Home, a mitges amb la seva dona Chiara Mastroianni. Biolay és un músic dotadíssim, amb una llarga carrera de conservatori, que en el seu darrer disc s'encarrega de guitarres, programacions, teclats, pianos, arranjaments i de composar tots els temes, fins les parts orquestrades. L'únic però que cal posar-li i que en part afecta aquest seu darrer disc és la seva propensió a la producció exagerada de material, cosa que no permet arrodonir certs temes. Ara, això també és una benedicció per a tots els consumidors de la seva droga, doncs cada any i mig (a molt estirar) tenim noves dosis de romanticisme musical servits per aquest geni pop.

Comentaris