Qüestió d'estil

La capacitat d'aplicar vida a guions més aviat fluixets que té Steven Soderbergh a través del seu estil resulta increïble. El dia que a aquest home li caigui a les mans una història inoblidable li plouran els Oscars. Perquè Oceans 12 no deixa de ser una brometa entre amics, però que demostra la capacitat d'aquest director per planificar (sembla que construeixi un guió visual paral·lel tal i com vol filmar cada escena), innovar (amb tot tipus de recursos, defragmentació de la imatge, enquadraments sorprenents, ús sincronitzat de la magnífica banda sonora de David Holmes) i potenciar (qualitat visual a través de la fotografia i l'ús de càmeres digitals).

De tot això en surt una pel·lícula entretinguda, on els actors s'ho passen d'allò més bé interpretant a lladres internacionals glamourosos, en una Europa de somni i classe, dient frases més o menys incomprensibles i gracioses però que queden la mar de bé, bevent tot tipus de licors i vestint d'Armani. Tot plegat em va fer pensar que si els productors de James Bond tinguessin una mica d'imaginació i ganes de reflotar artísticament d'una vegada per totes un serial que ja s'ha tornat avorrit i previsible de fa temps, potser Soderbergh els faria guanyar fins i tot el respecte que només tingué en els temps de Sean Connery. Però a mi tant me fa, només espero que Soderbergh encerti en els propers projectes i realitzi obres de la mida de Traffic, que ja queda una mica lluny.

El dolor d'un geni

Mozart davant la tomba de la seva mare en una il·lustració del meu amic Xavier Salomó. Impressionant, val la pena que amplieu la imatge clicant al damunt i admireu tot el dolor del músic vienès reflexat en el paisatge tètric. Fet amb aquarel·les, formarà part d'un llibre (infantil, però això és igual, l'art no té edat) que narra la vida del geni musical. La narració pertany a la Meritxell Martí, amb qui en Xavier comparteix llibres, aficions, maldecaps i alegries. Ja ho deia fa temps, en aquest mateix blog, amb amistats com aquestes un no es pot avorrir. I espereu, perquè d'altres couen més cosetes. Ànims des d'aquí a l'Àlex López, esperem gaudir aviat del teu còmic!

"Batman Begins" o el retorn del superheroi torturat

Us recomano clicar damunt la imatge superior per admirar en tota la seva magnificiència el pòster de la imminent "Batman Begins", pel·lícula que hauria de retornar al personatge de DC Comics tot el respecte que Joel Schumacher i les dues darreres lamentables entregues del periple cinematogràfic del rat penat van posar en entredit.

Si hi ha un superheroi que encara m'agrada de la meva època adolescent, aquest és sens dubte el torturat vigilant nocturn de Gotham City. Ja de per si, l'enfocament del personatge és molt més tràgic i adult que qualsevol altre (i sisplau, oblidem-nos de la sèrie brometa dels anys 60: sí, tenia gràcia, però Batman sempre ha estat una altra cosa, Bob Kane va voler introduir l'esperit de la novel·la negra en el món dels superherois i d'aquí va sorgir la seva creació).
Semblava que la franquícia estava esgotada, però vet aquí que volen recomençar, partint del "Año Cero" de Mazzucheli (el renaixement de la sèrie de còmic, que retrocedeix fins a la creació de l'alter ego justicier del milionari Bruce Wayne) i amb el prestigiós Christopher Nolan ("Memento") com a director. Al voltant de Christian Bale, el nou Wayne, s'apleguen Liam Neeson, Gary Oldman o Kate Hudson.

"Picant versots", el meu nou racó poètic

Si fa poc clausurava "Nocturnal", ara enceto un nou blog: "Picant versots", un racó on trobareu els meus poemes. De moment aniré penjant els que ja es troben a l'antiga web, però aviat les noves creacions s'actualitzaran amb molta més efectivitat que la periodicitat mensual de "Nocturnal". A més, també hi podeu dir la vostra amb comentaris. Els espero amb impaciència, fins i tot si són per dir-me que m'estigui de pesadeses i que em dediqui al backgammon.

Sitges 04: Un diumenge psicotrònic

Les costes del Garraf ens reben com cada anys des de que el 1997 vam pujar a la reunió de cinema més freak que se celebra per aquestes contrades. Dies abans m'havia encarregat de comprar les entrades per intuïció més que no pas per coneixement, també un fet habitual. La primera parada del dia, seguint el ritual, va ser el confortable Hotel Melià. Allí xafardegem una miqueta abans de començar la jornada per caçar algun/a famós/a. Aquest any vam trobar-nos de cara amb el voluminós Guillermo del Toro, el director de la recent HellBoy, que venia a fer una "classe magistral" sobre el seu cinema.
Es feia l'hora de dinar després de vagarejar pels bonics carrers de Sitges, sobretot per la impressionant escudellera on s'alcen el palau Miramar i l'Església que surt a tots els cartells del Festival. Reposant-nos de les necessitats estomacals ambs uns frankfurts i unes patates braves (els petits locals que ja coneixem de fa anys hi tenen la mà trencada) vam afrontar l'etapa més delicada de la visita: la pel·lícula. Uns anys l'encertes, d'altres no; i aquest, cinc minuts després de començar la projecció, ja sabíem que anava per mal camí. No coneixíem el director d'Izo, el japonès Takeshi Miike, un terrorista cinematogràfic que ha construït la seva carrera damunt la sang i la violència de relats sobre yakuzes i samurais. A Izo hi barreja tots dos universos amb una història surrealista: l'esperit d'un samurai japonès condemnat a vagar a través del temps i l'espai matant a qui se li posi pel davant fins arribar a tocar dels déus i del mateix Buda per demanar-li que el deslliuri del seu malefici. Entremig, temps per a la barbàrie, reflexions pseudofilosòfiques sobre les paradoxes de l'home i la seva atracció per la violència (i quan dic reflexions vull dir dos paios posant-se a xerrar amb tota calma, tal qual), imatges visuals impactants i fins desagradables...



Un còctel bastant indigest, vaja. Ja sabem que a Sitges la sang corre a dojo, però d'latres pel·lícules del gènere que havíem vist altres anys tenien un toc d'humor negre o un ritme que les feia més amenes. Dúiem només una hora i semblava que allò no s'acabava mai...
Però es va acabar. I després cap al Brigadoon, on s'hi feia una exposició de maquetes de Star Wars, doncs el Festival aquest any acull una convenció de la saga fantàstica per excel·lència. Una bona mostra per comparar la nova trilogia i l'antiga i adonar-se que temps passats sempre foren millors. I malgrat no haver encertat amb la pel·lícula, l'any que ve hi tornarem, n'estic segur. Perquè només a Sitges es poden veure imatges i propostes visuals difícils d'aconseguir en cap altra part de la nostra geografia. Un petit record per a descobriments com The Lost Skeleton of Cadavra, Forbidden Zone, May, El viaje de Chihiro, I Married with a Strange Person, Battle Royale...

"Nocturnal" tanca per reformes

Acabo d'actualitzar la meva pàgina web Nocturnal per darrera vegada. S'acaben dos anys d'intens treball. De moment romandrà tancada, a l'espera d'una reforma, així que afanyeu-vos a donar-li una última ullada si us fa gràcia. Penso convertir-la en un banc de poesia, tan meva com aliena, deixant aquest blog com a font de comentaris sobre llibres i còmics que llegeixi i pel·lícules que vegi. Vaja, com fins ara, però us prometo molta més cura i reportatges tan treballats com el darrer de la Laura sobre en Wong Kar-Wai.

"Nocturnal" o "LlunÀtic", "LlunÀtic" o "Nocturnal"... Tant se val, són vasos comunicants que d'alguna manera es complementen. O així espero...