"Països de paper", de Francesc Calafat

No voldria pas encetar (de nou) el (vell) debat de què és i per a què serveix la crítica literària, però la figura de Francesc Calafat (Bellreguard, 1960) em servirà per exemplificar el que a mi em sembla que hauria de ser un bon crític literari. Països de paper (Afers) és una antologia de textos crítics i assagístics sobre literatura catalana -una concepció global i generosa, ben entesa per Calafat, lluny de qualsevol distorsió política i dins el concepte d'un filòleg, d'un científic de la llengua i la literatura: “la narrativa valenciana és una part de la narrativa catalana, perquè una literatura és una llengua, una llengua literària per ser més precisos. Per tant, és difícil d'entendre la narrativa valenciana al marge de la literatura catalana.” (Ja sé que el meu comentari pot pecar d'obvi, però en els temps que vivim crec que cal remarcar-ho.)

Així, Països de paper és, d'una banda, el testimoni de la feina ingent que Calafat ha desenvolupat al llarg dels anys des de Caràcters, El País (la secció “Quadern” de l'edició valenciana) o El Temps. De l'altra, suposa un reordenament del seu discurs crític d'entendre la literatura i la llengua, un recorregut pels aspectes més destacables de la seva feina i una catalogació de les lectures que conformen el més preable de les nostres lletres. I ho fa en quatre blocs: els clàssics universals (Shakespeare, Dante, Joanot Martorell, Montaigne, Camus, Baudelaire...), la narrativa valenciana contemporània, la poesia catalana en present i una evocació de Joan Fuster (que li serveix per parlar de la crítica). La selecció no és pas arbitrària, sinó que està supeditada a una interrelació textual i discursiva, en què fins i tot els clàssics triats esdevenen objectivats des d'un punt de vista “modern”, és a dir, tradició renovadora que des de la nostra perspectiva ha guanyat noves lectures, complementàries i vàlides per al nostre context. Així, si Montaigne i els seus Assaigs “inauguren la literatura del jo i la d'idees”, Baudelaire “és considerat un dels primers escriptors que dóna categoria artística a la metròpoli i a la massa anònima que hi campa.”

Però potser aquesta primera part del llibre és molt més còmoda d'escriure per a un filòleg, perquè es tracta d'obres de les quals ja existeixen diversos corrents valoratius que es poden consultar i ponderar. Possiblement, l'activitat més complexa és la crítica o ressenya contemporània, ja que l'obra que analitza no té encara el recorregut temporal suficient com per aferrar-se a una visió molt parcial. És on Calafat demostra els valors que m'agrada ressaltar com a vàlids per no caure en la crueltat gratuïta o el ridícul al cap d’un temps (que és qui, a capdavall, esdevé el millor crític), per esdevenir equànime i entregar al lector una valoració al més objectiva possible, sense oblidar que rere el llibre hi ha un esforç no del tot balder, i rere el crític hi ha un lector amb fílies i fòbies. A banda d'haver-nos demostrat amb escreix que disposa d'un gruix de lectures ben païdes (sobretot de lectures clàssiques per no caure en tòpics o ingenuïtats), demostra una voluntat relativitzant, que té en compte tant aspectes positius com negatius, un sentit senzill i directe de la contextualització en una realitat i una tradició compresa i assimilada amb escreix. Així, de la mateixa manera que pot picar el crostó d'un autor de llarga trajectòria que no dóna el millor en determinades obres per mandra o deixadesa, amb els autors joves de vàlua estimable però manca de temps esdevé temperat i encoratjador. El que és cert és que sigui l'un o l'altre, Calafat sap veure encerts i errors en el tant per cent adequat: una obra mai serà esplèndida o espantosa en un cent per cent.

En l'apartat dedicat a la narrativa valenciana, un dels grans encerts representa l'establiment d'un corpus literari i una revalorització d'aquest corpus, tenint en compte les dificultats per arribar a establir-se. Així, als noms evidents de Joan Francesc Mira, Josep Piera i Ferran Torrent, hi suma el pes d'obres ja clàssiques i de representants d'una modernització qualitativa de la prosa valenciana amb la represa democràtica: Josep Lozano (amb la punta de llaça que significa Crim de germania), Vicent Usó, Francesc Bodí, Martí Domínguez o Manuel Baixauli, entre altres.

Però el que més m'ha sorprès de Francesc Calafat és la capacitat d'esquematitzar èpoques, corrents i gèneres. Ho demostra a la part dedicada a la poesia. Potser algú criticarà l'aspecte reduccionista que tenen els esquemes, però en un panorama tan densificat i voluble com és la poesia catalana s'agraeix l'esforç que hi fa, que potser queda una mica allunyat en el temps (l'obra més propera que s'hi ressenya és del 2004, Magrana, de Joan Navarro), però que té la virtut de no deixar-se cap d'aquells noms en actiu que, qui més qui menys, acorda que representen els millors valors de la poesia catalana dels darrers trenta anys.

No voldria estendre'm amb més consideracions, que no sigui agrair l'aparició d'aquest llibre, que ens presenta l'esforç d'un analista de la literatura fi, esforçat per fer-se entendre i fer-nos-la entendre, que potser només interessarà a gent del ram, però que per als necessitats d'un cert guiatge a l'hora de triar lectures estimables esdevindrà un dels millors referents, sobretot per la fluïdesa i claredat amb què Calafat escriu i descriu.

"Els mots encreuats", d'Anna Garcia Garay

Diu el Termcat (centre de terminologia) que l’hermenèutica és l’art de “la interpretació, especialment dels escrits als quals es reconeix autoritat”, i d’altra banda un “mètode de comprensió propi de les ciències humanes mitjançant la contextualització d’allò que s’interpreta”. És a dir, interpretació, comprensió i contextualització, precisament el que fem quan llegim un poema. D’aquí que Anna Garcia Garay tituli una de les seves composicions “hermenèutica”, i digui: “Véns i m'endevines, oculta, entre les línies d'aquest escriure a batecs, a cops de sang. M'interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d'aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell.” Cos físic i cos textual juguen en una de les millors peces del seu nou llibre, Els mots encreuats: amant i lector, amant del llibre i lector del cos o a la inversa, tant se val. El joc ja ha estat establert, i la temàtica s’eixampla des del seu primer llibre, Assassins de margarides.

Els mots encreuats es presenta després d'obtenir el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2012, i amplia els supòsits que ja li vam llegir al primer llibre. Novament hi trobem l'amor i el desamor com a motors creatius, però amb una creativitat duta fins al final, esprement tot el que poden donar aquests temes a través d'una sèrie de característiques que particularitzen la seva proposta. En primer lloc, l'estructura del llibre, organitzada en dues parts (“Horitzontals” i “Verticals”) que responen a la separació entre proses poètiques sobre etapes i moments més positius, i els poemes versificats, poc extensos i molt concisos, que condensen els mals moments (“La vida és allò que ens passa / entre caselles blanques i negres.”). També serveix per distingir dues formes d’entendre el ritme i la profunditat: mentre els primers són més cadenciosos i reflexius, pel joc entre creació i estimació, els segons són versos breus i fugissers, no s’entretenen tant a reflexionar i prefereixen la punxada ràpida i contínua. La segona part és més germana d’Assassins de margarides, mentre que la primera ha nascut paral·lela al blog An--><--na b="">, on Garcia Garay publica petites proses reflexives.

Tot plegat, neix de la vida quotidiana que envolta l’autora, però no tant de l’observació com de la sensació. D’aquí que les imatges metafòriques i simbòliques siguin extretes de materials aparentment poc poètics, però que tenen un gran simbolisme per als sentits del tacte, el gust o l’olfacte. El vi, la pluja, els teixits: “ulls-botó, mirada de nacre. / Veu cordill de cànem. / mots fils d’aram entre les dents. / Parla’m en la llengua de les cremalleres, / i em quedaré”, diu el poema “Lligams”.

Paral·lelament a la temàtica amorosa, Garcia Garay té una sèrie de versos dedicats a la creació poètica que, com dèiem a propòsit d'”hermenèutica”, s'entrellacen en moltes ocasions (“Ofegar les penes en versos i paraules. Emborratxar-se de poesia. Alcohòlic de sentiments, el cor s'ha de combatre amb les seves pròpies armes.”). Així, estimar i crear, i el goig i el patiment que se'n deriven, serien dos actes vistos per la poeta sabadellenca com a actes habituals en la vida i la poesia, o a la inversa, la vida i la poesia no es poden deslligar l'una de l'altra, i estimar i crear en són la constatació.

"El fàstic que us cega", de Joan Todó

Ressenya publicada a la revista Quadern, núm. 190, abril-maig 2013.

AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA

Picant pedra dia rere dia, fent i refent paraules i versos, així Joan Todó (La Sènia, 1977) ha donat continuïtat a la lluïssor embrutida que los fóssils (al ras) va suposar per als buscadors de rareses literàries amb alt contingut calorífic. Calories per al cervell, vull dir, de les que greixen més que no pas engreixen. La mirada angulosa, el llenguatge agrest, l’exposició d’una putrefacció moral i vital, tot feia que les mirades convergissin sobre Joan Todó i n’esperessin la continuació, que arribaria amb les proses d’A butxacades. Però això va suposar una pausa i una (certa) reorientació que trencava amb la recerca que l'autor havia assajat fins llavors en vers. El fàstic que us cega continua l’anterior recull de poemes on el va deixar, una represa del llenguatge, la temàtica i l’estil, ampliant el camp de batalla a la recerca d’una victòria en la depuració de la proposta. I si no ens enganya (que podria ser, per estendre el joc), el seu mètode de treball es basa en l’escriptura i la reescriptura al llarg del temps, fins i tot dels anys, com un fenomen orgànic evolutiu, que culmina amb un grapat de poemes que troben en els factors abans esmentats la forma de relligar-se, d’esdevenir un discurs lineal, sense gairebé fissures, robust, on res hi és sobrer, que aquí esdevé encara més convincent i homogeni que en l'anterior entrega.

En aquest camp de batalla a què ens referíem, el poeta s'enfronta a “el teu llenguatge”, que pot esdevenir massa evident (les malaurades rels/ de la paraula al ras”) o fugisser (“o l'encesa lleugeresa del foc”), malgrat el fulgor de l'espeternec inicial. Un combat per a l'expressió de la mediocritat circumdant, però també de la pròpia (“L'horror/ d'adonar-te que solament ets una/ més de les criatures d'esta nit,/ sense més veritat darrere els parpres,/ sense més traça”). I diem mediocritat en un sentit molt existencial, com a conseqüència d'una naturalesa que no té altre objectiu que el desgast fins a la desaparició. Tanmateix, “les paraules negres/ mai habitades per la claredat” imposen noves dificultats al fingiment, la mentida i el desordre que va trobant el poeta en la seva recerca.

Per tant, tornem a trobar-nos amb elements ja presents en el poemari anterior: la dualitat clara entre l’urbs i la ruralia, essent ambdós escenaris part indestriable de la seva experiència; l’estranyament de l’individu davant les multituds (tan ben exemplificat amb el primer poema, on s'afigura com un ésser blasmat i incomprès per la col·lectivitat, que no pretén entendre sinó jutjar); o el pessimisme enfront la realitat que voreja el tremendisme, però que minoritza gràcies a la qualitat final del producte. El treball lingüístic (“són fetes de maons/ les paraules”) i discursiu el converteix en un edifici de contemplació reflexiva, opressiu, que fins pot arribar a fer-se asfixiant. La mirada divaga per la realitat que l'envolta i n'extreu materials d'enderrocament, fragments de runa cultural que (la postmodernitat obliga) pot abastar tant lectures (Andreu Vidal, Narcís Comadira) com música contemporània (Tom Waits, Burial, Einstürzende Neubaten). Però, atenció, no es tracta tant de donar al lector referents que ampliïn l'entesa del text, que estableixin una intertextualitat, sinó com la creació d'una “banda sonora” paral·lela al llibre que ha conduït Todó a la seva consecució.

Llegir Joan Todó pot ser costós, incòmode, fins i tot desagradable, perquè ens mostra la cara més malagradosa de la realitat, aquesta vegada amb més concreció que al llibre anterior. Però s'hi torna una i altra vegada per molts motius, entre els quals la qualitat del resultat final, i fins i tot la frescor (encara que sembli irònic) de les seves paraules. S'hi torna perquè cada lectura ens desvetlla una mica més del misteri i ens proposa nous interrogants. A més, té la capacitat d'enfrontar-se airosament a temes postmoderns i fins ara poc tractats per la literatura, com el buit i la falsedat que provoca una nit festiva de dissabte. “Esdentegades llunes, ulls obtusos/ que us contemplen irònics, quan balleu/ garfint cristalls plens de glaçons, delint-vos/ per una carn d'acollidora veu./ Vés un moment a fora, no t'enganyis:/ la soledat s'agita al fons de tot/ el reguitneig de membres delerosos./ Voldries perdre't dins la falsedat/ dels arbres adormits, dels soms estels./ Fixa-t'hi bé: per baix d'esta lletjor/ de discoteca se't revela alguna/ cosa que no voldries ni sentir.” En la banalitat repetitiva dels nostres actes trobareu la manca de sentit de l'existència, i les guspires que donen vida a la poesia de Joan Todó. Llegiu-vos-el perquè, com diu al poema I, “podria ser/ que digués alguna cosa.”

"Dietari de Porto", de Jaume Benavente

EL NORD LITERARI

Ressenya publicada a la revista Quadern, núm. 190, abril-maig de 2013.

En el silenci de la reflexió diària i el treball continu, Jaume Benavente (Barcelona, 1956) ha anat ampliant una obra que, malgrat les mudes de pell, té tota ella un sol sentit: el perfeccionament d'un estil personal que s'endinsa en la presa de consciència davant del món i, en conseqüència, una malenconia d'origen moral que tenyeix les accions i els esdeveniments que ens narra. Ja sigui en novel·les, contes, dietaris, poemaris o novel·les negres, Benavente ens fa viatjar a ciutats associades a un clima anímic molt particular (Amsterdam, Portbou, Lisboa) que els darrers anys ha derivat cap a un nord físic i psíquic que culmina en una mena de trilogia atlàntica, formada per Viatge d'hivern a Madeira, Llums a la costa i aquest Dietari de Porto. Els personatges d'aquests textos, reals o ficticis, en primera o en tercera persona, vaguen de forma erràtica, perdent-se deliberadament i mantenint una certa distància amb el món que els envolta.

Aquesta darrera aportació en forma de dietari neix de la inquietud de donar-li background a la inspectora neerlandesa Marja Batelaar-Levi, nascuda per a la novel·la negra El quadern de Nicolaas Kleen, els avis materns de la qual eren uns jueus que marxaren de Porto a Amsterdam. “Porto és el símbol del nord portuguès, una finestra de la terra interior sobre l'Atlàntic, una ciutat que, amb una àrea metropolitana on viuen més de dos milions i mig de persones, no deixa de ser una mena d'estrella menor, que projecta una llum esmorteïda a través de la boira, la pluja i un cert oblit. D'això es queixen a la ciutat, de l'oblit, de l'arraconament per part de la burocràcia de Lisboa.” Precisament aquest és el caràcter que cerca Benavente, que recull les impressions de la ciutat, però també ens explica quins detalls li criden l'atenció i que esdevindran matèria de creació. “Em sembla entendre que Porto -o millor dit, el Nord- és un estat d'ànim, la mateixa consciència d'un univers singular, únic, aïllat en un racó d'un país també arraconat i alhora abocat a l'Atlàntic.” El cert és que aquest joc literari acaba estenent-se a tot el llibre, ja que la seva segona part és un conjunt de ficcions que se sustenten en imatges i personatges que ha vist l'autor pel seu passeig portuguès. Així, el llibre es pot llegir de dues formes: en primer lloc els contes i després el dietari com un making of, o bé en primer lloc el dietari i després els contes per observar el procés bàsic, íntim i personal que és la creació literària.

El fet és que relats com “Els holandesos” o “L'illa de Brava” desenvolupen uns personatges molt interessants, extrets de la realitat però imaginats psíquicament per l'autor barceloní (l'home de la màscara d'oxigen, el noi del tic nerviós, la noia que demana caritat), “fantasmes” que prenen cos en els seus relats gràcies a la imaginació, que proposa un ordre artificiós on tot encaixa dins l'univers personal de l'autor. Ell mateix afirma que se sent més còmode amb la ficció que amb la realitat, i d'aquí que la mirada observadora de Benavente no sigui tan testimonial o descriptiva com impressionista o fragmentària, un recurs bàsic per extreure materials de la realitat amb els quals pugui construir quelcom de més artificiós i a la vegada suggestiu. Per això utilitza el viatge com a excusa per ampliar territoris, espais físics on situar l'acció, però també escenaris on observar personalitats originals i excèntriques, que representen per si mateixes una mirada divergent de la realitat, i que després ell omplirà de sentit en la seva escriptura. Amb el pas dels anys, aquest món propi ha crescut amb tanta força i consistència que ara mateix la literatura de Jaume Benavente és un territori geogràfic per si mateix, amb illes que formen part d'un arxipèlag altament recomanable de ser visitat, malgrat el clima fred i bromós que les envolta. 

David Madueño Sentís

 

Cartografia de noves poètiques: presentació

(Dimecres, 15 de maig de 2013, La Mirada de Sabadell. Repàs als motius i continguts del dossier 'Cartografies de noves poètiques' publicat a la revista Quadern, núm. 190, maig 2013.)

Tal com ja ha estat dit, la revista Quadern inicia una nova etapa de renovació amb aquest número que avui us presentem, i per fer-ho dediquem el dossier central a les noves poètiques de la literatura catalana. És a dir, que tal com nosaltres fem amb la revista, us presentem un procés que ha sacsejat un gènere tan antic i arrelat a les nostres lletres donant-li un nou aire i una nova imatge, però a partir d'un cos comú, malgrat les múltiples interpretacions que presenta. L’hem anomenat “Cartografia de noves poètiques”. Cartografiar, és a dir, transitar pels territoris de la poesia anomenant i senyalant les seves fites més recognoscibles, no és una activitat tan senzilla. Com es pot apamar un territori creatiu la naturalesa del qual ja de per si és evanescent, variada i polimòrfica? Abans d'endinsar-s'hi, calia tenir en compte els indígenes perquè ens ajudessin en aquesta tasca, ja que ningú coneix millor els topònims i els camins que formalitzen l'experiència creadora de la poesia catalana actual. És a dir, que calia donar veu a alguns dels joves poetes que ara mateix capitalitzen la renovació del gènere i l'atenció dels seus lectors. I calia que aquests autors fossin joves, perquè per bé o per força han pres la veu des del seu racó de món per fer-se sentir, per menar-nos cap a terres de creació inconegudes, tant pel que fa a les pròpies com les d'autors de generacions pretèrites que consideren referencials, i que fins fa ben poc no comptaven gaire en els mapes oficials. És el cas d'Andreu Vidal, Miquel Bauçà, Blai Bonet, Vicenç Altaió i d'altres.

Així que un cop va sorgir la idea, ens vam posar en contacte amb els caps d'aquesta nova tribu literària, que té en l'editorial Labreu i en el restaurant l'(h)original del Raval de Barcelona els seus punts neuràlgics. La primera, l'editorial Labreu, és un projecte que dóna aixopluc a gran part de la nova fornada de poetes: Josep Pedrals, Anna Ballbona, Joan Todó... També, però, compta amb “veterans” per qui senten afinitat i respecte, com els sabadellencs Francesc Garriga Barata o Josep-Ramon Bach. Pel que fa al segon, el bar restaurant del Raval de Barcelona ha esdevingut l'escenari on s'hi reuneixen, reciten, beuen, divaguen i perden la “virginitat” escènica a l’hora de recitar. De tots ells, en Marc Romera, poeta i editor de Labreu, ens explica què significa el seu projecte editorial.

Però el món de la poesia no s’acaba en aquests escenaris. Més enllà hi trobem franctiradors, aventurers, exploradors solitaris que, malgrat la seva joventut, van fent vida i obra per moltes altres bandes. El poeta i assagista Lluís Calvo els coneix molt bé; per això li vam demanar que ens en parlés. Laia Noguera, David Caño, David Jiménez o Mireia Calafell són alguns dels autors que hi esbossa i situa en unes coordenades temàtiques i estilístiques. 

Malgrat tot, el món d’avui dia crema etapes a una velocitat exagerada. I tot i que aquesta renovació sorgeix als límits dels mapes oficials, on sempre és més difícil d'orientar-se, en aquests temps postmoderns on tot i tothom és en trànsit constant i les etapes se superposen a ritmes mai vistos, ja fa temps que aquestes iniciatives han passat d'un segon pla a capitalitzar l'atenció de crítics, lectors i creadors, amb una rapidesa i una intensitat tan gran que ara mateix fins i tot ja comencen a tenir els seus detractors i a esdevenir un referent que aviat caldrà superar. És el vell moviment d’acció i reacció que mou la literatura des de sempre. Però des que Internet ha entrat a les nostres vides, la velocitat d'aquest procés s’ha multiplicat de cop. Els creadors aspirants a ser llegits i escoltats tenen una nova via, de proporcions desconegudes i d’efectes que comencem a notar. I malgrat la multiplicació de quantitat i banalitat, no tot ha de ser negatiu: David Caño ha publicat el seu darrer llibre gràcies al micromecenatge de Verkami, Joan Todó o Marc Romera ens enriqueixen més les lectures amb els seus blogs, i Daniel Ruiz-Trillo ja fa temps que va organitzar el web Versos.cat, guanyador el 2012 del Premi Lletra a la millor iniciativa literària en català d’Internet. Li hem demanat que ens ho expliqui al dossier.

Però tornem al començament: dèiem que els poetes s’aplegaven a l’(h)original per recitar, tal com havien fet en èpoques pretèrites els bards i trobadors. És una concepció diferent, però no pas barallada, amb una poesia de lectura més introspectiva, això sí, amb components ben diferents. En Josep Pedrals fins i tot ha arribat a col·laborar en projectes com En/Doll, on es barreja la poesia (verbal, torrencial, mutable) amb la música. Des de l’AJELC, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, i sobretot el seu darrer president, en Jordi López Puig, defensen aquesta idea de poesia viva i vivaç, que guanya força en l’escenari. Ell també hi és present al dossier, per aclarir-nos-ho.

Finalment, no hem volgut oblidar que Quadern és una revista sabadellenca, que parteix de la nostra ciutat per estendre els seus tentacles cap a altres territoris per posar-nos-hi en contacte i per comunicar-nos-hi. De dins a fora, i de fora cap a dins. Des dels temps de Pere Quart que Sabadell ha aplegat una bona nòmina de poetes: Feliu Formosa, Francesc Garriga, Josep-Ramon Bach, Antoni Clapés, Roc Casagran, Anna Garcia Garay, els amics de Papers de Versàlia... Calia, però, anar més enllà, cartografiar les noves possibilitats, visualitzar algunes propostes que, malauradament, a dia d’avui encara no tenen gaire corporeïtat. Què passa a Sabadell amb la poesia? Per què, més enllà dels noms esmentats, no en coneixem de nous, com si no hi haguessin poetes sabadellencs joves? I a la vegada, com veuen els nous poetes la seva ciutat i aquesta situació? Vam demanar a quatre d’ells que ens en fessin cinc cèntims. Sergi Gros, Toni Quero i Víctor Mañosa són nascuts a Sabadell i hi segueixen residint. Sònia Moll és nascuda i resident a Barcelona, però de fa uns anys ha establert amb la nostra ciutat uns llaços molt interessants de conèixer, i que ens permeten veure la nostra ciutat i la nostra literatura des d’un punt de vista més objectiu.

Vull concloure aquestes reflexions amb l’agraïment més gran cap a tots aquells i aquelles que hi han col·laborat, de forma desinteressada i oferint-nos uns textos de gran valor literari. Fan de molt bon llegir, i ens expliquen moltes coses. I també s’hi entreveu la seva forma personal d’entendre la poesia i la vida.