4.1.17

Algú m'ha cridat


Suposo que us haureu adonat que el 2016 que hem deixat enrere ha estat pobre pel que fa a articles penjats al llunÀtic. Els darrers dos anys, el blog ha anat esllanguint les seves actualitzacions fins a nivells quasi catatònics. No ha estat pas, però, un any de poques lectures, però sí de poques ganes de comentar-les. O de poc temps i poques ganes d'esmerçar-lo en aquests quefers per motius principalment laborals: ser professor de llengua a secundària i sobretot de literatura a batxillerat comporta una dedicació que va més enllà de les classes i les correccions, i que també té a veure amb la preparació i l'estudi. Cal revisar les lectures que es van treballant, documentar-se i aclarir dubtes i malentesos (almenys en el meu cas; en aquest sentit, els tres volums fins ara publicats de la Història de la literatura catalana, que dirigeix globalment Àlex Broch i Lola Badia pel que fa a la literatura medieval, m'han servit de molt; esperem que no tingui massa dificultats per completar l'obra en un període de temps raonable). També una part del meu temps, en aquest cas del lliure, va a parar a la coordinació de la secció de lletres de la revista Quadern de Sabadell, i em serveix per organitzar tres cops l'any els recitals Vespres de versos i vi a l'Aliança Francesa. La distància i el transport públic m'allunya de molts actes culturals a Barcelona, però procuro assistir-hi a algun de tant en tant.

Hi ha persones d'una gran capacitat que poden fer encara més, molt més que no pas jo, que dupliquen els resultats de les seves iniciatives i deixen les meves en quatre granets de sorra. Els admiro, i també gaudeixo de les seves propostes. No sóc exemple de res, perquè el meu motor és dièsel: tarda un cert temps en escalfar-se, i en sóc conscient. Per això he hagut d'anar deixant pel camí algunes de les peces del meu trencaclosques personal, com ara el blog que alguns llegiu. Per això i per la desídia, el desànim, la voluntat d'evadir-me, sentiments que també sovint m'aclaparen.

Com a lector també m'ha afectat molt, aquesta situació. La poesia és, en aquest sentit, un gènere perfecte per a les meves necessitats personals, perquè em permet llegir fragmentàriament, facilita la possibilitat de diverses relectures, ofereix una síntesi que després de la primera lectura, al llarg dels dies, es va expandint dins la ment com una pastilla efervescent. En canvi, la narrativa llarga l'he abandonada de forma parcial: ja no llegeixo novel·les realistes (novel·les d'estil) i em concentro molt més en els gèneres «menors» de la fantasia i la ciència-ficció (i si són vuitcentistes, encara millor). He sacrificat el gaudi de la construcció de la veu per tal de concentrar-me en el somni narratiu que aquesta veu pretén suggerir, ja sigui amb aspror, graponeria o simplicitat, tant me fa. I si a sobre hi trobo un estil treballat, oli en un llum.

Tot plegat fa que, ara mateix, la meva visió del panorama literari català, malgrat mantenir-me ben informat, sigui esbiaixat. Trio les lectures per empatia i proximitat, limito la lectura de gèneres, no disposo de temps per fer-ne una reflexió posterior (que tenia com a resultat un comentari al llunÀtic o a qualsevol altre mitjà on em demanaven o em deixaven participar)... D'aquí que hi hagi una sèrie d'escriptors i escriptores que no referencio mai, fins i tot d'alguns als quals seguia la petja de molt temps enrere, i que m'hagi anat allunyant de la necessitat de pronunciar-me al respecte. Lamento si hi ha persones que interpreten el meu silenci com un gest de menyspreu.

Una petita part d'aquesta situació personal també la genera el desencant i la frustració. Quan analitzo la crítica literària catalana actual m'adono d'una manca de criteri, de rigor, que ha anat cremant terra al llarg dels darrers deu anys i que ara mateix és molt difícil de fer brollar novament. En un moment en què l'univers editorial presenta una constel·lació ben diversa de segells i propostes, no hi ha gairebé ningú capaç de posar-se a garbellar amb criteri. Gent que s'hi dedicava ha abandonat, fent el buit més evident, tot i que patien de detractors que no entenien que, en un panorama tan ral, les seves preferències lectores no eren un gest de menyspreu o favoritisme sinó una necessitat: crec que cal una crítica especialitzada, de veus abundants que no es trepitgin ni que hagin d'abastar més territori del que caldria, o del que en realitat poden. Manca quantitat, qualitat, especialitat i rigor. Quasi res. Això no vol dir que no segueixi amb interès propostes com Poetari o Núvol; però les seves dificultats per mantenir-se i/o aspirar a l'excel·lència en limiten l'èxit i el ressò.

El meu desencant prové, en part, d'aquesta situació. Durant els deu anys que he exercit la crítica, si se'm permet la gosadia, m'he sentit molt observat, criticat i qüestionat: quelcom que he estat incapaç de gestionar. La meva intenció no ha sigut mai ocupar el lloc de ningú, ni tan sols voler influir en ningú. Sempre he volgut compartir el meu entusiasme per la lectura, tot i que de vegades era conscient que en alguns casos potser no hi havia massa arguments per defensar segons quines propostes: sovint em deixo dur per l'emoció (i encara que durant anys hi he lluitat, he acabat per acceptar-ho). Però per això també sempre he estat partidari de valorar les obres segons una equació que respon als components crítics d'intenció de l'autor i resultats aconseguits. Mai no he volgut descobrir nous clàssics de la literatura catalana o universal, ni exercir el paper de bruixot de la tribu.

En una primera versió d'aquest text em posava a analitzar els motius pels quals crec que la situació de la crítica catalana és molt delicada, però no penso fer-ho. No serviria de res, només obriria un debat estèril que d'altres ja han obert en altres llocs de la xarxa i del paper, i que al meu entendre sempre s'ha tancat en fals. A més, tampoc m'importa. Fa deu anys no era tan cínic, però després de veure com molta gent gestiona la literatura catalana des de la seva centralitat en interès propi, la veritat, que un simple lector se n'ocupi i se'n preocupi em sembla paradoxal, per no dir res de més gruixut. És allò dels bancs salvats pels propis clients estafats, o una cosa així.

Amics i amigues, ja veieu que això fa tuf de comiat. Us desitjo molt bones lectures. M'alegro d'haver-me passejat per aquesta pàgina els darrers onze anys de la meva vida, que es diu aviat. Us deixo l'enllaç a l'arxiu de la revista Quadern (http://quadern.fundacioars.org/) per si voleu llegir articles sobre literatura catalana de profunditat (amb firmes tan interessants com Lluís Calvo, Joan Todó, Ricard Mirabete, Maria-Antònia Massanet, Víctor Mañosa, Cèlia Nolla, Xavier Farré, Jaume C. Pons Alorda, Jaume Benavente o Josep Sala i Cullell). Ara mateix és el que us puc oferir. Això, el meu agraïment i un poema de Joan Vinyoli que sempre m'acompanya.






ALGÚ M'HA CRIDAT

Jo no sóc mes que un arbre que s'allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

11.11.16

"El sentit de la vida", de Marcel Ayats




De la guspira esclatant al llumí incandescent. De la metàfora elaborada a la imatge sintètica. De la bellesa a la certesa. Aquestes frases volen resumir d'una forma molt esquemàtica i matussera la trajectòria que m'ha semblat veure en la poètica que Marcel Ayats (Sabadell, 1956) ha anat desenvolupant els darrers anys, i que podem veure evolucionar en tres llibres. De Naufragi silenciós d'ales cremades (Columna, 1992), un títol simbòlic, a El sentit de la vida (Pont del Petroli, 2016), aparentment més prosaic, no només hi van vint-i-quatre anys, sinó també la necessitat d'anar refredant l'esclat poètic, d'anar cristal·litzant el sentit del vers, de cloure la paraula i el sentit en un nucli dur, en un àtom pur i evident, però alhora ben sòlid. Ayats ha polit les arestes i ha donat forma a l'arbust del mot, s'ha cenyit cada cop més a la veritat despullada, ha espremut el sentit més exacte de les paraules. I no penseu que aquesta feina no esdevingui un risc o un treball de gran elaboració; ans al contrari.
 
Al seu primer llibre, com dèiem, Ayats s'abocava amb plaer a la paraula, a les metàfores i al simbolisme líric. Per al lector que xala tant amb el sentit final (ocult o evident) com amb el guarniment elaborat de la poesia, aquest és un llibre per gaudir amb escreix. I tanmateix, la realitat d'on s'embeu el poeta grinyola, sobretot quan la riquesa i varietat de la natura que hi presenta s'enfronta amb la duresa i uniformitat del món construït per l'ésser humà. Ja hi trobem l'humus del seu segon llibre, que se centrarà en la ciutat (símbol definitiu de l'assoliment de l'ambició humana així com dels seus mals derivats), però també s'hi pot sondejar la idea central d'El sentit de la vida: sense l'amor només triomfa la brutalitat. Ayats Escriu: «Nus d'abraçada, però rics en estrès, / La raó serà del crit que cridi més / Sota la llum esquinçada d'uns llòbrecs matins».

El clima de l'asfalt (2006), publicat catorze anys més tard per Papers de Versàlia (el grup poètic sabadellenc més actiu dels darrers anys, del qual forma part), suposa una nova passa endavant: abandona el sonet, escurça el vers, afua la recerca lèxica i pren el símbol de la ciutat de què parlàvem per referir-se a un món malcarat: «passen autos rabents», «s'amuntega la fretura», «La urgència estimba la raó», «L'esperança és un ermot»... Cada vegada més contrariat pel contrast entre la seva mirada personal, tenyida d'un humanisme amable, a voltes irònic, i una realitat despietada, segueix tractant d'embellir el missatge d'una forma lírica. Novament, l'ús d'un lèxic ric i exuberant sorprèn i exigeix al lector la mirada lenta, detinguda. Però l'embelliment segueix grinyolant, i malgrat que deixa entreveure un món poètic molt personal i una clara intenció crítica, la insatisfacció crònica del creador fa que Marcel Ayats segueixi buscant una forma més exacta d'expressió. O almenys, una forma que el satisfaci més.

I així arribem a El sentit de la vida. És el darrer gest de despullament del discurs, i això implica mostrar els engranatges del pensament sense gaires vels figurats. No és un rebuig a la poesia passada; tampoc una simplificació. És, senzillament, la troballa de l'expressió més adequada a la veu poètica d'Ayats. El llenguatge esdevé sintètic en un sentit primari, un retorn a l'origen dels mots per evitar-ne l'obscurantisme. El vers s'abreuja fins ser funcional en benefici d'un darrer enteniment: el poeta condueix el lector cap al centre de l'estructura dels seus raonaments, que segueixen volent mostrar les febleses, mesquineses i paradoxes de la conducta humana. Sacrifica el lirisme que tan bé sap treballar per tal de ficar el dit a la nafra amb més facilitat. Esdevé més narratiu amb el risc de tentinejar en els límits de la prosa, sempre ajudat per una cadència interna. Els darrers versos acostumen a ser sentenciosos, però també molt inspirats.

Per tant, i gràcies a aquest treball, el poeta deixa la realitat de la vida (aquest sentit tan esquiu) en els ossos. Ben a la vista. Perquè hi ha la necessitat de, sense trair la poesia, dir-la grossa, no mantenir-se indiferent davant un món cada cop més egoista, infantil i autocomplaent. Aquest serà el plantejament de la primera i la tercera part del llibre, on s'hi mostra irònic i circumspecte a parts iguals. En canvi, la segona part esdevé un punt d'inflexió, ens retorna l'Ayats més intuïtiu, disposat a deixar-se gronxar durant cinc breus poemes per la bellesa de la llum matisada i les ombres, per la bellesa dels deliciosos petits detalls de la vida. I sabem que, malgrat tot l'horror, aquesta disposició a veure-hi més enllà (o més ençà, ben a prop nostre) és la disposició a estimar. Pot semblar un tòpic romàntic, però l'amor (entenent-lo com un amor pur, desinteressat, complet en la seva senzillesa) és allò que dóna sentit a la vida del Marcel Ayats. I que donarà, sens dubte, als lectors que s'endinsin en la darrera de les seves exploracions poètiques.


EL SENTIT DE LA VIDA

Fruit d'un esforç immens
i una saviesa adquirida
des de temps immemorial, 
el cuc lentament es converteix
en papallona.
Una papallona d'increïbles
colors i bellesa
que tot just quan fa poca estona
que ha sortit del capoll
és víctima de la ràpida
unglada d'un gat
que, per matar l'avorriment,
tot jugant l'esfulla. 


MESURES DIFERENTS

De la mateixa manera que una formiga
enmig d'un desert
acabarà pensant
que tot el que l'envolta
és desert,
així també l'home
enmig de l'Univers
acaba pensant
que tot el que l'envolta
és Univers.


DOGVILLE 2

Les pedres escolten,
miren i callen.
I a diferència dels humans
tenen un cor que palpita.

25.6.16

"Kiribati", de Maria Antònia Massanet


Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 9, Abril 2016.

GEOGRAFIES DE LA DESAPARICIÓ

           
Després de recórrer l’anatomia del cos femení i de les relacions sentimentals al binomi que formen la plaquette El moll de l’os (autoedició, 2012) i el llibre Batec (Curbet edicions, 2013), l’artanenca Maria Antònia Massanet canvia de ciència i es passa a la geografia per poder recórrer amb més precisió les textures de l’illa de Mallorca i de la seva gent. Perquè la malauradament famosa crisi social i econòmica, que de fa temps comença a treure el cap per la poesia catalana, ja fa anys que a les Balears es manifesta amb la pèrdua de recursos i de personalitat en benefici d’un turisme anorreador.
 
        Per tal de parlar-ne des de les regles pròpies del discurs poètic, Massanet va trobar en l’arxipèlag de Kiribati l’analogia perfecta per construir el llibre. Es tracta d’un conjunt de trenta-tres illes del Pacífic que, d’uns anys ençà, és engolit per les aigües de l’oceà, afectat per l’escalfament global. «Territoris en extinció / replegant-se sobre si mateixos», escriu la poeta, perquè la desaparició implica també la resistència dels seus pacients, implica aferrar-se a les arrels que ens subjecten contra les tempestes, les úniques que poden mantenir-nos drets davant el tsunami que se’ns abraona: «la mateixa destrucció / és una forma de persistència».
 
        Despossessió i determinisme són els aspectes que, d’una forma o altra, ens condueixen a l’estat anímic que explora Kiribati. Es tracta de la crònica d’una mort anunciada, la del nostre entorn i la de nosaltres mateixos, però no només en un sentit de crítica ecologista, sinó també com a símbol de la pròpia condició cultural i social. De la mateixa forma que els nadius de l’illa de Bikini van ser “compensats” econòmicament («ni quinze dòlars a l’any / per apaivagar el remordiment») pel govern estatunidenc quan va voler-hi fer les proves de les bombes atòmiques, la societat occidental s’ha venut a les promeses vanes del neoliberalisme. La globalització ha servit per mercantilitzar-nos a tots, per liquidar les diferències i establir un mapa en què la majoria som illes petites en mans d’uns pocs propietaris («som la Micronèsia / d’aquells que mai / van voler saber / de nosaltres»).
 
Massanet és molt precisa i gràfica a l’hora de convertir en vers aquestes idees que hem esbossat. Un cop trobada l’analogia entre Kiribati i Mallorca s’entreté a jugar-hi, a buscar-ne les metàfores i els sentits, a eixamplar els significants del camp semàntic relacionat amb el mar i les illes. Això li dóna al llibre un sentit unitari que el beneficia enfront de la fragmentarietat de l’estructura discursiva. Perquè Massanet és una poeta postmoderna, que trenca el discurs i el condiciona amb el joc de minúscules, la presència i l’absència de puntuació, la manca de títols... Es tracta d’un recurs molt deutor de les seves lectures i influències (gens amagades i reivindicades: Mireia Vidal-Conte, Odile Arqué, Antònia Vicens...), que ajuden a fer un discurs poètic menys narratiu i evident, més puntillista: «no és prou el llenguatge / per dir tots els buits i silencis / que ens corsequen», reconeix.
 
El llibre s’inicia amb una “Descripció del paradís” en què apel·la a la memòria familiar com a conservant de la realitat que s’evapora: «preservi’m aquesta imatge / d’allò nostre / que se’ns escola / i fa aigua». Aquesta memòria, lligada a la tradició, també apareix més endavant a la part anomenada “Maneaba”, nom que rep la casa familiar i el Parlament a Kiribati, la construcció de la qual passa de generació en generació: «requereix la invocació / dels esperits dels avantpassats / per entramar la comunitat /a tots els exilis i claudicacions / i enastar la docilitat / fins a l’entranya d’un poble». Un poble dòcil, mal·leable, doncs, tot i que a “Marees” hi apareix la revolta de qui ja ho ha perdut tot després d’adonar-se’n, quan ja és massa tard: «baixada la marea / el paradís / es descobreix femer.» I davant d’això, la reacció en forma de protesta, de marea groga, blanca o verda, els colors que els darrers anys han representat la disconformitat dels moviments socials: «Onada que no destrueix / tsunami que res no s’empassa / la força d’aquesta aigua / cimenta i embasta / uneix i restaura», escriu tot referint-se al “moviment verd” que el món docent va organitzar a les Illes Balears en protesta de la política d’ensenyament del govern Bauzá.
 
Com ja hem comentat, el discurs poètic de Massanet és fragmentari i puntillista, més aviat de pocs versos, però que en avançar i arribar a la darrera part, passa de l’esquelet senzill i eficaç a una complexitat cada cop més elaborada. Sobretot a mesura que el llibre arriba a la seva fi, en una mena d’arrauxament i barroquisme heretats de saber-se desposseït de tot, una crida desesperada però també extremament feliç a celebrar la resiliència, els valors heretats, la queixa i la lluita: «embaularem passat i futur / d’esfondraments i oportunitats / per dir verd i crit en alt / que mentre tinguem / un peu en terra / puguem alçar la copa.»

17.5.16

Josep-Ramon Bach a la Llibreria Ona


 
 
 
 
Aquest vespre (Llibreria Ona, Gran de Gràcia, 217, 19h), el poeta Josep-Ramon Bach celebra entre amics i convidats els premis rebuts pels seus dos darrers llibres, Caïm i Secreta dàlia, ambdós publicats per 3i4. L'assistència és gratuïta. Aprofito per recuperar un article que el 5 d'aquest mes em van publicar a Núvol, per si en voleu saber alguna cosa més.
 


Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, Caïm (3i4, 2015) i Secreta dàlia (3i4, 2016) representen les millors virtuts de la poètica de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), així com les dues vies temàtiques i tonals que ha anat assajant i perfilant els darrers anys. Si cal presentar-lo, però, hauríem de dir que Bach va forjar la seva veu en els desapareguts Llibres del mall, amb obres tan plenes de metàfores i somnis com eren De rems i hores (1974) o Trànsfuga de la llum (1985). Els anys noranta, però, amb la creació del mite de Kosambi i llibres de delicada bellesa i lirisme com L’ocell imperfecte (Columna, 1997), l’exotisme i el mite l’ajuden a destil·lar una poesia més temprada, que percaça la bellesa de la imatge poètica d’una forma més exquisida i concreta.
Bach sempre ha viscut a l’obaga del panorama literari català, tot emprenent viaranys variats que el conduïssin cap a la llum dels millors versos. Els darrers anys, però, madur i desenganyat, ha iniciat un nou cicle en què, sense renunciar a la intuïció i el somni com a eines de composició poètica (i com a principis vitals), ha filtrat el pòsit de la realitat de la qual, en altres ocasions, fugia (“una realitat insaciable, que em pren el senderi i m’entronitza la por”), o que afrontava amb la idealització del passat, d’allò que es podia rescabalar del naufragi del temps, com a El laberint de Filomena (Proa, 2010). Caïm és la cosificació, en forma de llibre estellós, de la decepció del poeta davant un món dominat pels éssers humans més roïns. Els “Caníbals” a qui recrimina que “Enfonseu el punyal / del vostre imperi / al pubis ardent / de cada nou desig”. Els versos se’ns claven a la consciència amb la brutalitat d’unes metàfores com punxes de filferros. Tot i la feresa de la proposta, Bach no renuncia a cercar la música i la imaginació per orquestrar aquesta simfonia d’horrors. És un cant sense embuts, però amb grans troballes creatives per descriure el malson que pateixen molts éssers humans a mans de carnissers, dictadors o corporativistes sense escrúpols, els caïms de la nostra civilització. Ara, aquest cant elegíac, que no sembla esperar resposta, ha rebut el premi Crítica Serra d’Or 2016 de Poesia.

En canvi, Secreta dàlia mostra un cert to malenconiós, però la mirada del poeta es relaxa, es deixata complagut per metàfores més setinades i embriagadores, que perfilen la bellesa d’una certa forma de viure, que troba en la poesia un motiu per seguir creient. Com dèiem, la creació sempre ha estat el far vital d’un autor que mai ha destacat per voler res més que no fos seguir escrivint per entendre’s, per entendre el món i per ser estimat, com ha anat dient al llarg dels anys. Secreta Dàlia és, doncs, una declaració d’amor a la poesia, a la bellesa i al somni, malgrat les nostres limitacions humanes. Quan tothom dorm, “prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”. Aquesta entrega implica renúncies i clarividències sovint doloroses, però també l’atansa a la bellesa de l’enigma, com el pintor que “Amb polsims d’estrella / perfilà / els paisatges de l’ànima”. Crec que en aquest darrer llibre, premiat amb el Vicent Andrés Estellés 2015 dels Premis Octubre, Bach s’ha reconciliat amb el poeta de la primera etapa, però amb la saviesa dels anys ha sabut controlar l’esclat de vitalitat i imaginació que llavors el definia per obtenir les imatges més vibrants dels seus darrers llibres.


6.5.16

Xavier Zambrano a l'Aliança Francesa







El proper dijous 12, a les 19.30h, el poeta Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) ens acompanyarà a l'Aliança Francesa de Sabadell (Casa Taulé, carrer Sant Joan, 35) per presentar-nos la seva proposta literària. Prestidigitador de mots, escapista del vers fàcil, Zambrano és llicenciat en Filologia anglesa i traductor de l'anglès i el xinès. Com a poeta, el 2013 guanyava el Premi Joan Duch amb Malvestats i paisatges (Editorial Fonoll), on donava la veu poètica a representants del mal com Jack the Ripper o Billy the Kid, però també sabia trobar el costat fosc d'altres menys evidents com Helena de Troia o Lord Byron. Enamorat del joc i del foc, també hi dedicava poemes a les arts ocultes o a ciutats mítiques com Roma o Venècia:

"Venècia cap en aquest pèlag
que ara em miro xop al mig del carrer,
mentre tu esperes resposta,
des de l'altra riba del temporal."

 Amb Tornarà el circ (Viena edicions), obté el Premi de poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2014 i ens presenta les passions i reflexions del trapezista, el nan i tantes altres criatures quasi mítiques. D'aquí, del mite cultural, és d'on neixen els seus poemes, vintages, romàntics, sorprenents talment un truc de màgia, que poden recordar Joan Perucho o Jorge Luis Borges.

EL MALABARISTA

No és possible que l'atzar jugui amb mi,
mai giris els ulls cap al que has llançat
a l'airecel.
Salten cegament
cap a més i més pròxims paradisos,
com ocells, aquietats pel temps
confosos com passes nocturnes,
objectes.
Oblidar secretament el que caurà
i agafar-los amb dolçor,
com s'agafen els fantasmes a les branques.

El poeta ens ha promès algun joc de mans, més enllà dels seus versos, i l'Aliança ha promès una copa de vi per als assistents. Us ho perdreu?