11.11.16

"El sentit de la vida", de Marcel Ayats




De la guspira esclatant al llumí incandescent. De la metàfora elaborada a la imatge sintètica. De la bellesa a la certesa. Aquestes frases volen resumir d'una forma molt esquemàtica i matussera la trajectòria que m'ha semblat veure en la poètica que Marcel Ayats (Sabadell, 1956) ha anat desenvolupant els darrers anys, i que podem veure evolucionar en tres llibres. De Naufragi silenciós d'ales cremades (Columna, 1992), un títol simbòlic, a El sentit de la vida (Pont del Petroli, 2016), aparentment més prosaic, no només hi van vint-i-quatre anys, sinó també la necessitat d'anar refredant l'esclat poètic, d'anar cristal·litzant el sentit del vers, de cloure la paraula i el sentit en un nucli dur, en un àtom pur i evident, però alhora ben sòlid. Ayats ha polit les arestes i ha donat forma a l'arbust del mot, s'ha cenyit cada cop més a la veritat despullada, ha espremut el sentit més exacte de les paraules. I no penseu que aquesta feina no esdevingui un risc o un treball de gran elaboració; ans al contrari.
 
Al seu primer llibre, com dèiem, Ayats s'abocava amb plaer a la paraula, a les metàfores i al simbolisme líric. Per al lector que xala tant amb el sentit final (ocult o evident) com amb el guarniment elaborat de la poesia, aquest és un llibre per gaudir amb escreix. I tanmateix, la realitat d'on s'embeu el poeta grinyola, sobretot quan la riquesa i varietat de la natura que hi presenta s'enfronta amb la duresa i uniformitat del món construït per l'ésser humà. Ja hi trobem l'humus del seu segon llibre, que se centrarà en la ciutat (símbol definitiu de l'assoliment de l'ambició humana així com dels seus mals derivats), però també s'hi pot sondejar la idea central d'El sentit de la vida: sense l'amor només triomfa la brutalitat. Ayats Escriu: «Nus d'abraçada, però rics en estrès, / La raó serà del crit que cridi més / Sota la llum esquinçada d'uns llòbrecs matins».

El clima de l'asfalt (2006), publicat catorze anys més tard per Papers de Versàlia (el grup poètic sabadellenc més actiu dels darrers anys, del qual forma part), suposa una nova passa endavant: abandona el sonet, escurça el vers, afua la recerca lèxica i pren el símbol de la ciutat de què parlàvem per referir-se a un món malcarat: «passen autos rabents», «s'amuntega la fretura», «La urgència estimba la raó», «L'esperança és un ermot»... Cada vegada més contrariat pel contrast entre la seva mirada personal, tenyida d'un humanisme amable, a voltes irònic, i una realitat despietada, segueix tractant d'embellir el missatge d'una forma lírica. Novament, l'ús d'un lèxic ric i exuberant sorprèn i exigeix al lector la mirada lenta, detinguda. Però l'embelliment segueix grinyolant, i malgrat que deixa entreveure un món poètic molt personal i una clara intenció crítica, la insatisfacció crònica del creador fa que Marcel Ayats segueixi buscant una forma més exacta d'expressió. O almenys, una forma que el satisfaci més.

I així arribem a El sentit de la vida. És el darrer gest de despullament del discurs, i això implica mostrar els engranatges del pensament sense gaires vels figurats. No és un rebuig a la poesia passada; tampoc una simplificació. És, senzillament, la troballa de l'expressió més adequada a la veu poètica d'Ayats. El llenguatge esdevé sintètic en un sentit primari, un retorn a l'origen dels mots per evitar-ne l'obscurantisme. El vers s'abreuja fins ser funcional en benefici d'un darrer enteniment: el poeta condueix el lector cap al centre de l'estructura dels seus raonaments, que segueixen volent mostrar les febleses, mesquineses i paradoxes de la conducta humana. Sacrifica el lirisme que tan bé sap treballar per tal de ficar el dit a la nafra amb més facilitat. Esdevé més narratiu amb el risc de tentinejar en els límits de la prosa, sempre ajudat per una cadència interna. Els darrers versos acostumen a ser sentenciosos, però també molt inspirats.

Per tant, i gràcies a aquest treball, el poeta deixa la realitat de la vida (aquest sentit tan esquiu) en els ossos. Ben a la vista. Perquè hi ha la necessitat de, sense trair la poesia, dir-la grossa, no mantenir-se indiferent davant un món cada cop més egoista, infantil i autocomplaent. Aquest serà el plantejament de la primera i la tercera part del llibre, on s'hi mostra irònic i circumspecte a parts iguals. En canvi, la segona part esdevé un punt d'inflexió, ens retorna l'Ayats més intuïtiu, disposat a deixar-se gronxar durant cinc breus poemes per la bellesa de la llum matisada i les ombres, per la bellesa dels deliciosos petits detalls de la vida. I sabem que, malgrat tot l'horror, aquesta disposició a veure-hi més enllà (o més ençà, ben a prop nostre) és la disposició a estimar. Pot semblar un tòpic romàntic, però l'amor (entenent-lo com un amor pur, desinteressat, complet en la seva senzillesa) és allò que dóna sentit a la vida del Marcel Ayats. I que donarà, sens dubte, als lectors que s'endinsin en la darrera de les seves exploracions poètiques.


EL SENTIT DE LA VIDA

Fruit d'un esforç immens
i una saviesa adquirida
des de temps immemorial, 
el cuc lentament es converteix
en papallona.
Una papallona d'increïbles
colors i bellesa
que tot just quan fa poca estona
que ha sortit del capoll
és víctima de la ràpida
unglada d'un gat
que, per matar l'avorriment,
tot jugant l'esfulla. 


MESURES DIFERENTS

De la mateixa manera que una formiga
enmig d'un desert
acabarà pensant
que tot el que l'envolta
és desert,
així també l'home
enmig de l'Univers
acaba pensant
que tot el que l'envolta
és Univers.


DOGVILLE 2

Les pedres escolten,
miren i callen.
I a diferència dels humans
tenen un cor que palpita.

25.6.16

"Kiribati", de Maria Antònia Massanet


Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 9, Abril 2016.

GEOGRAFIES DE LA DESAPARICIÓ

           
Després de recórrer l’anatomia del cos femení i de les relacions sentimentals al binomi que formen la plaquette El moll de l’os (autoedició, 2012) i el llibre Batec (Curbet edicions, 2013), l’artanenca Maria Antònia Massanet canvia de ciència i es passa a la geografia per poder recórrer amb més precisió les textures de l’illa de Mallorca i de la seva gent. Perquè la malauradament famosa crisi social i econòmica, que de fa temps comença a treure el cap per la poesia catalana, ja fa anys que a les Balears es manifesta amb la pèrdua de recursos i de personalitat en benefici d’un turisme anorreador.
 
        Per tal de parlar-ne des de les regles pròpies del discurs poètic, Massanet va trobar en l’arxipèlag de Kiribati l’analogia perfecta per construir el llibre. Es tracta d’un conjunt de trenta-tres illes del Pacífic que, d’uns anys ençà, és engolit per les aigües de l’oceà, afectat per l’escalfament global. «Territoris en extinció / replegant-se sobre si mateixos», escriu la poeta, perquè la desaparició implica també la resistència dels seus pacients, implica aferrar-se a les arrels que ens subjecten contra les tempestes, les úniques que poden mantenir-nos drets davant el tsunami que se’ns abraona: «la mateixa destrucció / és una forma de persistència».
 
        Despossessió i determinisme són els aspectes que, d’una forma o altra, ens condueixen a l’estat anímic que explora Kiribati. Es tracta de la crònica d’una mort anunciada, la del nostre entorn i la de nosaltres mateixos, però no només en un sentit de crítica ecologista, sinó també com a símbol de la pròpia condició cultural i social. De la mateixa forma que els nadius de l’illa de Bikini van ser “compensats” econòmicament («ni quinze dòlars a l’any / per apaivagar el remordiment») pel govern estatunidenc quan va voler-hi fer les proves de les bombes atòmiques, la societat occidental s’ha venut a les promeses vanes del neoliberalisme. La globalització ha servit per mercantilitzar-nos a tots, per liquidar les diferències i establir un mapa en què la majoria som illes petites en mans d’uns pocs propietaris («som la Micronèsia / d’aquells que mai / van voler saber / de nosaltres»).
 
Massanet és molt precisa i gràfica a l’hora de convertir en vers aquestes idees que hem esbossat. Un cop trobada l’analogia entre Kiribati i Mallorca s’entreté a jugar-hi, a buscar-ne les metàfores i els sentits, a eixamplar els significants del camp semàntic relacionat amb el mar i les illes. Això li dóna al llibre un sentit unitari que el beneficia enfront de la fragmentarietat de l’estructura discursiva. Perquè Massanet és una poeta postmoderna, que trenca el discurs i el condiciona amb el joc de minúscules, la presència i l’absència de puntuació, la manca de títols... Es tracta d’un recurs molt deutor de les seves lectures i influències (gens amagades i reivindicades: Mireia Vidal-Conte, Odile Arqué, Antònia Vicens...), que ajuden a fer un discurs poètic menys narratiu i evident, més puntillista: «no és prou el llenguatge / per dir tots els buits i silencis / que ens corsequen», reconeix.
 
El llibre s’inicia amb una “Descripció del paradís” en què apel·la a la memòria familiar com a conservant de la realitat que s’evapora: «preservi’m aquesta imatge / d’allò nostre / que se’ns escola / i fa aigua». Aquesta memòria, lligada a la tradició, també apareix més endavant a la part anomenada “Maneaba”, nom que rep la casa familiar i el Parlament a Kiribati, la construcció de la qual passa de generació en generació: «requereix la invocació / dels esperits dels avantpassats / per entramar la comunitat /a tots els exilis i claudicacions / i enastar la docilitat / fins a l’entranya d’un poble». Un poble dòcil, mal·leable, doncs, tot i que a “Marees” hi apareix la revolta de qui ja ho ha perdut tot després d’adonar-se’n, quan ja és massa tard: «baixada la marea / el paradís / es descobreix femer.» I davant d’això, la reacció en forma de protesta, de marea groga, blanca o verda, els colors que els darrers anys han representat la disconformitat dels moviments socials: «Onada que no destrueix / tsunami que res no s’empassa / la força d’aquesta aigua / cimenta i embasta / uneix i restaura», escriu tot referint-se al “moviment verd” que el món docent va organitzar a les Illes Balears en protesta de la política d’ensenyament del govern Bauzá.
 
Com ja hem comentat, el discurs poètic de Massanet és fragmentari i puntillista, més aviat de pocs versos, però que en avançar i arribar a la darrera part, passa de l’esquelet senzill i eficaç a una complexitat cada cop més elaborada. Sobretot a mesura que el llibre arriba a la seva fi, en una mena d’arrauxament i barroquisme heretats de saber-se desposseït de tot, una crida desesperada però també extremament feliç a celebrar la resiliència, els valors heretats, la queixa i la lluita: «embaularem passat i futur / d’esfondraments i oportunitats / per dir verd i crit en alt / que mentre tinguem / un peu en terra / puguem alçar la copa.»

17.5.16

Josep-Ramon Bach a la Llibreria Ona


 
 
 
 
Aquest vespre (Llibreria Ona, Gran de Gràcia, 217, 19h), el poeta Josep-Ramon Bach celebra entre amics i convidats els premis rebuts pels seus dos darrers llibres, Caïm i Secreta dàlia, ambdós publicats per 3i4. L'assistència és gratuïta. Aprofito per recuperar un article que el 5 d'aquest mes em van publicar a Núvol, per si en voleu saber alguna cosa més.
 


Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, Caïm (3i4, 2015) i Secreta dàlia (3i4, 2016) representen les millors virtuts de la poètica de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), així com les dues vies temàtiques i tonals que ha anat assajant i perfilant els darrers anys. Si cal presentar-lo, però, hauríem de dir que Bach va forjar la seva veu en els desapareguts Llibres del mall, amb obres tan plenes de metàfores i somnis com eren De rems i hores (1974) o Trànsfuga de la llum (1985). Els anys noranta, però, amb la creació del mite de Kosambi i llibres de delicada bellesa i lirisme com L’ocell imperfecte (Columna, 1997), l’exotisme i el mite l’ajuden a destil·lar una poesia més temprada, que percaça la bellesa de la imatge poètica d’una forma més exquisida i concreta.
Bach sempre ha viscut a l’obaga del panorama literari català, tot emprenent viaranys variats que el conduïssin cap a la llum dels millors versos. Els darrers anys, però, madur i desenganyat, ha iniciat un nou cicle en què, sense renunciar a la intuïció i el somni com a eines de composició poètica (i com a principis vitals), ha filtrat el pòsit de la realitat de la qual, en altres ocasions, fugia (“una realitat insaciable, que em pren el senderi i m’entronitza la por”), o que afrontava amb la idealització del passat, d’allò que es podia rescabalar del naufragi del temps, com a El laberint de Filomena (Proa, 2010). Caïm és la cosificació, en forma de llibre estellós, de la decepció del poeta davant un món dominat pels éssers humans més roïns. Els “Caníbals” a qui recrimina que “Enfonseu el punyal / del vostre imperi / al pubis ardent / de cada nou desig”. Els versos se’ns claven a la consciència amb la brutalitat d’unes metàfores com punxes de filferros. Tot i la feresa de la proposta, Bach no renuncia a cercar la música i la imaginació per orquestrar aquesta simfonia d’horrors. És un cant sense embuts, però amb grans troballes creatives per descriure el malson que pateixen molts éssers humans a mans de carnissers, dictadors o corporativistes sense escrúpols, els caïms de la nostra civilització. Ara, aquest cant elegíac, que no sembla esperar resposta, ha rebut el premi Crítica Serra d’Or 2016 de Poesia.

En canvi, Secreta dàlia mostra un cert to malenconiós, però la mirada del poeta es relaxa, es deixata complagut per metàfores més setinades i embriagadores, que perfilen la bellesa d’una certa forma de viure, que troba en la poesia un motiu per seguir creient. Com dèiem, la creació sempre ha estat el far vital d’un autor que mai ha destacat per voler res més que no fos seguir escrivint per entendre’s, per entendre el món i per ser estimat, com ha anat dient al llarg dels anys. Secreta Dàlia és, doncs, una declaració d’amor a la poesia, a la bellesa i al somni, malgrat les nostres limitacions humanes. Quan tothom dorm, “prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”. Aquesta entrega implica renúncies i clarividències sovint doloroses, però també l’atansa a la bellesa de l’enigma, com el pintor que “Amb polsims d’estrella / perfilà / els paisatges de l’ànima”. Crec que en aquest darrer llibre, premiat amb el Vicent Andrés Estellés 2015 dels Premis Octubre, Bach s’ha reconciliat amb el poeta de la primera etapa, però amb la saviesa dels anys ha sabut controlar l’esclat de vitalitat i imaginació que llavors el definia per obtenir les imatges més vibrants dels seus darrers llibres.


6.5.16

Xavier Zambrano a l'Aliança Francesa







El proper dijous 12, a les 19.30h, el poeta Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) ens acompanyarà a l'Aliança Francesa de Sabadell (Casa Taulé, carrer Sant Joan, 35) per presentar-nos la seva proposta literària. Prestidigitador de mots, escapista del vers fàcil, Zambrano és llicenciat en Filologia anglesa i traductor de l'anglès i el xinès. Com a poeta, el 2013 guanyava el Premi Joan Duch amb Malvestats i paisatges (Editorial Fonoll), on donava la veu poètica a representants del mal com Jack the Ripper o Billy the Kid, però també sabia trobar el costat fosc d'altres menys evidents com Helena de Troia o Lord Byron. Enamorat del joc i del foc, també hi dedicava poemes a les arts ocultes o a ciutats mítiques com Roma o Venècia:

"Venècia cap en aquest pèlag
que ara em miro xop al mig del carrer,
mentre tu esperes resposta,
des de l'altra riba del temporal."

 Amb Tornarà el circ (Viena edicions), obté el Premi de poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2014 i ens presenta les passions i reflexions del trapezista, el nan i tantes altres criatures quasi mítiques. D'aquí, del mite cultural, és d'on neixen els seus poemes, vintages, romàntics, sorprenents talment un truc de màgia, que poden recordar Joan Perucho o Jorge Luis Borges.

EL MALABARISTA

No és possible que l'atzar jugui amb mi,
mai giris els ulls cap al que has llançat
a l'airecel.
Salten cegament
cap a més i més pròxims paradisos,
com ocells, aquietats pel temps
confosos com passes nocturnes,
objectes.
Oblidar secretament el que caurà
i agafar-los amb dolçor,
com s'agafen els fantasmes a les branques.

El poeta ens ha promès algun joc de mans, més enllà dels seus versos, i l'Aliança ha promès una copa de vi per als assistents. Us ho perdreu?

2.5.16

Local hero: Francesc Serés i Joan Todó



Article publicat al núm. 202, "Locals i globals", de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres.

Els escriptors Joan Todó (la Sénia, 1977) i Francesc Serés (Saidí, 1972) han tornat a casa en els seus darrers llibres, i ho han fet per donar testimoni que la memòria i la realitat no sempre casen bé.

Narrativa del retorn
L’Odissea d’Homer, la segona gran epopeia de la Grècia clàssica, es tanca amb el tan anhelat retorn d’Ulisses a Ítaca i les darreres vicissituds per recuperar l’estatus de la seva vida anterior a la partença cap a la guerra de Troia. La tradició crítica literària contemporània, influïda en part pel poema «Ítaca» de Konstantin Kavafis, va voler veure en aquesta anada i tornada el tema del viatge iniciàtic, en què l’heroi pateix alhora que creix enmig dels embats del destí:

Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

(Traducció de Carles Riba)

Tot referint-s’hi al seu excel·lent llibre El viatjar infinit, l’italià Claudio Magris escriu la següent reflexió: «Cada odissea es planteja la possibilitat que el fet de travessar el món sigui una experiència que formi, així, la pròpia personalitat; la pregunta de si Ulisses —sobretot el modern— al final, a pesar de les peripècies més tràgiques i absurdes, torna a casa confirmat en la seva identitat i havent trobat un sentit de l’existència, o havent-lo ratificat, o bé si només ha descobert la impossibilitat de formar-se, si pel camí s’ha perdut a ell mateix i ha perdut el significat de la seva vida, disgregant-se en comptes de construint-se pel camí.»
Aquesta darrera consideració, tan postmoderna, és la que ens pot ajudar a acostar-nos a dues obres que, malgrat les diferències, tenen uns fonaments si més no paral·lels. Un cop superat el concepte del viatge del Romanticisme i de la interpretació psicològica contemporània, ens queda la vivència del retorn que desmereix la imaginació, que suposa l’acceptació d’un fracàs o d’unes limitacions que s’havien provat de superar amb la fugida, l’exili o la recerca. Els escriptors Joan Todó (la Sénia, 1977) i Francesc Serés (Saidí, 1972) han tornat a casa en els seus darrers llibres, i ho han fet per donar testimoni que la memòria i la realitat no sempre casen bé.

Retorn a la perifèria
Ambdós autors pertanyen a realitats perifèriques, les terres de l’Ebre en el cas de Todó i la Franja d’Aragó pel que fa a Serés, territoris lingüístics catalans pertanyents a l’àmbit nord-occidental. Sembla que la manca de neutralització en la parla també ha acabat afectant l’indret que els envolta: la ruralia, prou allunyada de Barcelona com perquè aquesta no hi esmerci gens d’interès, amb una dependència econòmica majoritàriament agrària, i una pressió migratòria des dels països nord-africans i de l’est d’Europa molt elevada, és un lloc geogràficament i espiritualment àrid. El paisatge, doncs, molt marcat, exerceix una influència bàsica, esmola la realitat de manera que els matisos desapareixen. Això és molt evident en ambdós casos, tant a L’horitzó primer de Todó com a La pell de la frontera de Serés. Aquesta condició de límit (la Franja es troba al límit occidental del català i la Sénia a l’extrem del Principat) fa que aquells que s’hi acosten perquè són rebutjats pel centre hi trobin un recer, qui sap si un punt de partida o un destí final.

Això fa que Serés i Todó deixin de banda qualsevol interès a convertir-se en l’estrella del retorn, en aquest local hero que esdevenen algunes de les patums dels pobles petits que han fet carrera a la gran ciutat. De fet, els gèneres narratius que trien ja els determinen de cara a aquesta rendició: el periodisme de Serés, aquesta mena de reportatge literaturitzat, el converteix en objectiu de la càmera i en vídeo editor de les vides dels estrangers residents als diversos pobles que visita; pel que fa a Todó, s’inventa un narrador en segona persona que aparentment es dirigeix a l’autor del llibre, el qual també esdevé un autor-personatge. Aquest desdoblament deliberat els permet trencar les fronteres literàries, malgrat les fronteres territorials que recorren; de fet, tant l’editorial l’Avenç com Quaderns Crema els han publicat en col·leccions que eviten la ficció. Aquesta barreja els ajuda a construir unes obres que enganxen sobretot per l’estil, tan personal i definit en cadascun d’aquests dos escriptors de raça, però també fascinen per la peculiaritat de parlar de coses tan locals que, al capdavall, acaben duent-nos a l’àtom de la veritat que ens exposen. Per tant, des del localisme acaben transcendint cap a la globalització. És allò que la postmodernitat anomena «ultralocalisme».

D’ultralocals, sempre n’hem estat; el que passa és que no ho hem sabut fins que a la segona meitat del segle XX hem viscut un fenomen polític, social, econòmic i geogràfic anomenat postmodernitat, en què el centre ha conquerit la perifèria. Òscar Jané, del col·lectiu Mirmanda (grup de reflexió sobre temes de desenvolupament cultural i territorial), escriu al pròleg de l’antologia de textos Ultralocalisme. D’allò local a l’universal: «L’ultralocalisme és un pas natural, lògic —provocatiu, si voleu—, en oposició frontal al cosmopolitisme de boutique i als usos banals, mistificats, del nou concepte de “globalització”. […] La reconstrucció d’un present —reconstrucció teòrica, evidentment—, d’un espai “universal”, però aprofitant unes “virtuts” massa sovint menystingudes.»

Al marge de l’horitzó
El personatge de L’horitzó primer, llicenciat sense feina i escriptor de culte (ben tractat però poc llegit), es veu obligat a tornar al seu poble, la Sénia, per viure novament amb els seus pares. L’excusa és el pregó de la festa major que enguany li han encarregat, que li provoca tota mena d’angúnies, i una certa curiositat sobre com seria tornar-hi a viure, aquest cop com a adult; però unes setmanes més tard s’adona del buit que tot plegat li provoca: «T’adones, amb un calfred que et recorre l’espinada, que s’han acabat les festes, s’ha acabat l’estiu, que ja no ets pregoner, això que tanta nosa et feia, ni tan sols un escriptor. Que de feina no n’hi ha, i tu solament ets un home de mitjana edat a l’atur, enmig d’un paratge gelat, desert.» Unes sensacions que l’acaben posant davant el mirall per veure-s’hi reflectit. El retorn esdevé, així, una manera de submergir-se en un mateix i d’adonar-se, de forma rigorosa i despietada, dels defectes que una vida més rutinària no ens desvetlla: «El fenomen més inesperat, però, ha estat l’edat: ja no ets un caloi que va marxar per fer fortuna, sinó un trentí amb sobrepès que se n’ha sortit a mitges i ha hagut de tornar, un aturat més en un lloc on ja en sobren. No ha estat fins que no has vingut a viure aquí que no t’has adonat que ja s’apropa la quarantena.»

Així, sense feina i sense recursos, decideix submergir-se en aquest microcosmos que pot esdevenir un poble de la ruralia. Com si acceptés que l’única cosa que sap i pot fer és esdevenir un cronista de tota la realitat que l’envolta. Todó repassa part de la història dels seniencs, relligada per diversos cosits a la música, els correbous, els emigrats, la guerra civil o el carlisme, estampes que descriuen la mirada cap al sud valencià, més que no pas cap al Principat. Les anècdotes més o menys pintoresques, les converses percaçades al vol, els diàlegs amb familiars i amics ajuden Todó a desvetllar-nos de mica en mica l’ànima dels seniencs, d’un humor descordat i carallotesc habitual en la gent del sud, però també la duresa de caràcter que els duu a velles renyines encara presents, que es van perpetuant amb la cadència que ho fan les rutines de la festa major i de la vida al camp. L’horitzó que de petit mirava i cap a on va anar a buscar-se la vida torna a ser davant els seus ulls, però aquest cop ja no el magnetitza com abans i hi gira l’esquena per concentrar-se en aquest formiguer de petites històries que esdevé el poble.

Com el Macondo fabulat per García Márquez, com el Vilaniu cosmogònic d’Oller, com la Mequinensa reimaginada per Moncada, Todó vol anar més enllà del pintoresquisme costumista a l’hora de retratar la Sénia, aquest microcosmos que viu dins seu però que li costa de transmetre en el pregó, sempre seguint una premissa clara però ambiciosa: «la ficció sempre és més simple que la realitat, el mirall que passeja al llarg del camí tot ho torna pla, deforme, grotesc». Todó no és un autor de fantasia perquè en la realitat ja troba aquesta ficció inversemblant, i hi juga empeltant-la de personatges reals que semblen mentida (el virrei Bonet) i personatges ficticis que ens estimaríem com a reals (l’Antoni de Montpalau que Joan Perucho va perfilar a l’extraordinari relat de vampirs, aventures i ficció històrica, Les històries naturals). D’aquí que el protagonista ensopegui amb seniencs que només ell veu, que li parlen com una consciència soterrada que de cop se li desvetlla, amb la força de la seva escriptura.

Una pell adobada
Francesc Serés ja havia assajat la barreja de periodisme i narrativa a La matèria primera, en què entrevistava diverses persones per buscar en les seves vides aparentment anodines aquells elements, tan fràgils com determinants, que les construeixen. La classe mitjana, aquella franja de població gruixuda i diversa ara mateix tan tamisada, que viu els darrers anys entre l’amenaça de les angúnies econòmiques i la possibilitat delitosa d’una millora substancial, eren els grans protagonistes del llibre, que naixia a partir del recull de contes La força de la gravetat: en aquests relats, Serés hi assajava una sèrie d’històries heterogènies que visitaven les vides anònimes de diversos personatges, pertanyents a variats àmbits de la societat catalana. Tanmateix, i basant-se en les seves pròpies vivències, o en les de coneguts i saludats, l’autor de Saidí va considerar la possibilitat de prendre la mateixa realitat per bastir noves històries en comptes de ficcionar-les. Els personatges, de carn i ossos, convertits en actors i a la vegada en narradors, ens definien un panorama realment descoratjador: teleoperadores, petits empresaris arruïnats, transportistes, taxistes o cambrers desgranaven no només les grisors dels seus oficis —plens d’aprofitats que treballen barroerament i desvirtuen la professió, tot per la recerca d’un benefici immediat—, sinó les de les seves pròpies vides, i les de les persones amb qui es relacionen. Tots som o ens podem veure reflectits en l’ofici, en el client, en el germà, en el cosí o en el pare i la mare que comparteixen els despropòsits d’unes vides abocades sense remei al treball.

Ara, seguint la petja d’aquestes altres obres, esdevenint una nova baula, Serés ha tornat a mostrar la grapa del seu estil i la gosadia de la seva proposta amb La pell de la frontera. El llibre és una suma de reportatges que, escrits durant el lapse de vuit anys, ens submergeixen en les vides dels que resten encara més al marge dels anteriors personatges, els immigrants que malviuen per les terres de la Franja, allí on s’esvaeixen els límits lingüístics, i els habitants que els reben. L’escriptor s’hi passeja pel mig, parla amb ambdós bàndols, sempre rebent el recel de tothom perquè ben bé no saben on ubicar-lo, ni saben d’on ve ni què vol. Més d’una vegada, tot cercant alguns marroquins o algerians, l’aturen els Mossos, i en una de les converses, quan l’avisen que caminar per la carretera comporta el perill de ser atropellat perquè el sol enlluerna els conductors, escriu: «Volen dir que els matisos són importants i que el joc de contrastos és tan dèbil que és possible que la realitat t’aixafi. De vegades es perd el contorn de les formes amb què treballes. Manca de contrast, blancs i negres, el sol als ulls i els ulls tancats.» I d’això va La pell de la frontera: de desvetllar els contrastos, de posar-nos davant d’un mirall al qual ningú s’hi vol abocar. És el mateix que feia Todó amb si mateix, però Serés ho fa a partir d’una realitat global que mirem d’evitar, tot allunyant-la cap a la frontera, allí on des del centre sembla que no existeixi, però que ens posa davant dels ulls: «Un dels pagesos de Torres de Segre amb qui vaig parlar la setmana passada em va dir que aquesta gent havia arribat perquè nosaltres no perdéssim el món de vista. Deia que eren un avís per on anava el món. No de cap on anava, de per on anava el món, i que el luxe eren l’hospital i l’escola. No podrem parlar per ells, però podem parlar sobre nosaltres. Encara ens pensem que hi ha una xarxa de seguretat que ho pot suportar tot, que la vida aquí és segura, estable, i que mai no haurem de necessitar una barca per creuar cap mar estrany. No n’hi ha, de xarxes.»

Amb ironia i resignació, al segon capítol Serés relata una trobada internacional d’escriptors i editors, on s’adona de la incomprensió amb què és rebuda la seva proposta, i com li costa definir-la. «Però no, no hi apareixen cavallers medievals, no surt Auschwitz enlloc, ningú no atraca un banc a la primera pàgina… Tanmateix, arribem a la conclusió que Serés necessita dur-la a terme, perquè sempre hi ha històries per explicar que ens envolten, però: «Milions d’arguments, totes les variacions geogràfiques i culturals, totes les combinacions i hibridacions possibles, històries repetides i d’altres de noves també repetides i, tanmateix, sembla que el món s’aturaria si deixéssim de contar històries.» Vivim l’època de l’accés a la informació i de l’excés d’informació, però seguim fascinats per la senzilla complexitat d’una història ben narrada. I Serés prova de donar-nos-la propera, de topografiar aquells territoris que tenim al costat i que sovint ni tan sols mirem. També ho fa amb la càmera, seduït per la provisionalitat i la misèria que denoten els campaments (o les simples màrfegues) que els immigrants van ocupant i abandonant. La provisionalitat de la vida mateixa, tan fràgil però tan lluitadora per seguir endavant.

Joan Todó i Francesc Serés, doncs, exsuden literatura com un fet quasi orgànic i es troben en el moll de l’os de l’expressió narrativa pura: les fronteres difuses, els gèneres mixturats, els camins creuats. La veritat, doncs, sembla que s’entrelluca millor en aquest oxímoron entre puresa mestissa. Altrament, el món virtual que ens han construït per tenir-nos contents i enganyats ja és massa lineal i previsible.